dilluns, 31 de desembre de 2012

feliz viaje a través del 2013 !




LA FELICIDAD NO ES UNA ESTACIÓN A LA QUE SE LLEGA, SINO UNA MANERA DE VIAJAR.

 El domador de fieras enseña a los leones lo que deben hacer. Ellos son ajenos a su increíble poder. Soportan el dolor del látigo y obedecen porque así obtendrán comida y serán tratados bien. Hacer las cosas bien es, para ellos, actuar conforme a lo que el domador dicta.
Así, muchos de nosotros, solemos vivir de acuerdo con lo que nuestro “domador” particular cree que es correcto, esperando, a cambio, su cariño y aceptación. Actuamos en el circo desconociendo el auténtico león que somos por naturaleza. Y vivimos esclavos, anhelando la libertad pero sin creer que sea posible.
En nuestro interior habita ese poder, esa fuerza que nos ayuda a despertar, que nos invita a ser quienes realmente somos, a vernos tal y como somos cuando nadie nos mira, cuando nadie nos juzga. Nos empuja a ser sencillamente nosotros mismos, a pesar de todo. El ser humano se muestra tal y como es cuando no hay nadie para aplaudirle ni tampoco para reprocharle.
Siendo auténtico a cada paso que damos nuestra grandeza se muestra. Nos convertimos en mejores personas. Y aunque perdamos, en ese camino a nuestro conocimiento interior, personas que estaban cuando nos comportábamos como “exigía el guión”, el encuentro con nuestro ser y el descubrimiento de que hay mucha gente que nos acepta tal y como somos, nos hace darnos cuenta que no hemos perdido nada, que todo es ganancia.

Ojalá seáis quién realmente queréis ser
FELIZ AÑO AMIGOS ¡

dissabte, 29 de desembre de 2012

Antes todo olía a nubes, verdad, Piero Corsi?, ahora tiene el recurso del estrés.

cura italiano, Piero Corsi,
No hace muchos días publique un escrito a favor de Pere Casaldàliga y de la  iglesia de la Teología de la Liberación, que con ellos si me identifico plenamente. 
 Como se puede creer en una  Iglesia que prohíbe dogmaticamente el uso de preservativos aún a riesgo de contribuir a propagar el sida en África, que no castiga ni persigue a los curas pederastas y sí castiga y persigue a los curas que han tomado partido por los pobres y que viven y practican su fe de forma consecuente y sincera; Una Iglesia que oficialmente ha apoyado sistemáticamente todas las dictaduras fascistas del siglo XX y que siempre se ha alineado con los ricos y poderosos, en lugar de hacerlo con los pobres ¿puede considerarse realmente seguidora del mensaje de Jesús?; ¿Cómo reaccionaría hoy Jesús viendo que el sucesor de San Pedro vive como vive en el Vaticano; viendo que su Iglesia es ideología fundamentalista, poder económico y tiene hasta su propio Estado; viendo el daño y las barbaridades que la Iglesia oficial ha hecho en su nombre en los últimos dos mil años?
Pere Casaldàliga
Pues que bien escuchan esta gente escogida por  el Papa para ser representantes de Dios, no todos afortunadamente, peri la gran mayoria. 
Joder! Porque no ha bajado estos días de Navidad a echarlos a todos a patadas de sus tronos y sus  misas. Este personaje no vino de Marte, es fruto de una religión degradada e incapacitada para elegir a sus representantes.

  Roma, 26 dic (EFE). Un cura italiano, Piero Corsi, párroco de San Terenzo, ha colocado en el tablón informativo de su iglesia una carta en la que acusa a las mujeres de haberse alejado de la virtud y de ser en parte culpables de la violencia machista, de habérselo buscado. Añade este  tipo otras “perlas” como éstas: “cada vez más, provocan, se vuelven arrogantes y se creen autosuficientes y acaban por exasperar las tensiones” y también“¡Cuántas veces vemos a muchachas y señoras maduras caminar por la calle con vestidos provocadores y ceñidos!” [quizás te interese la noticia completa]
El elemento de la iglesia también escribió esto: Niños abandonados, casas sucias, comidas frías, compradas en tiendas de comidas rápidas, ropas mugrientas… Si una familia acaba en el desastre y se llega al delito, una forma de violencia que hay que condenar y castigar con firmeza, muchas veces la responsabilidad es compartida”.

¿Es que este elegido del Papa piensa que cuidar a los niños, limpiar la casa, hacer de comer, realizar la compra y lavar es sólo cosa de la mujer? Pues sí. ¡Menudo trabajador de la Iglesia S.A.  Por supuesto que mucha gente se ha quejado, pero ahí sigue en estos días navideños la carta colgada. Aunque el colgado por el cuello mucha gente desea que sea él. (Noticia completa).
En cierta ocasión le pregunté a una monja cómo era posible que dedicara su vida a un dios que considera a la mujer su servidora. Su respuesta tuvo menos peso que los “argumentos” de un  niño.


No quiero acabar esta entrada sin las palabras, y los versos, de otro de estos curas formidables que han tomado partido por los pobres: Pere Casaldàliga, -citado al principio-  obispo de la prelatura de Sao Felix de Araguaia, en el Mato Grosso, que lo abandonó todo para irse a vivir a la selva amazónica con los más necesitados y que siempre dice que lo que más le gustaría, si su castigado cuerpo se lo hubiera podido permitir, habría sido irse ahora a compartir su vida con los más pobres de África. De esta forma podemos ver la gran diferencia.

"Llegará un día en que los pobres asaltarán los bancos . La riqueza es de todos o es de nadie ".)


Y también dar las gracias al blog de KRT , que dejó este magnifico  comentario  y esta poesía:

Crec que la de Casaldàliga és una opció de vida religiosa que pot ser discutible, com totes, però que em sembla molt sincera i amb un compromís molt ferm en favor dels pobre si dels desarrelats. Res a veure amb l'Opus i amb el model retrògrad que preconitza l'església catòlica oficial.
Em sembla oportú citar un poema d'un bisbe catòlic, Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Féñix do Araguaia, al Mato Grosso, al Brasil, on va ser perseguit i amenaçat de mort per defensar la causa dels pobres,i que va ser obligat al silenci per la Cúria Vaticana que presidia en aquell temps el cardenal Ratzinger. El poema diu així:
castellano
Creo que la de Casaldáliga es una opción de vida religiosa que puede ser discutible, como todas, pero que me parece muy sincera y con un compromiso muy firme en favor de los pobres y los desarraigados. Nada que ver con el Opus y con el modelo retrógrado que preconiza la iglesia católica oficial.

Me parece oportuno citar un poema de un obispo católico, Pedro Casaldáliga, obispo emérito de Sao FENIX do Araguaia, en el Mato Grosso, en Brasil, donde fue perseguido y amenazado de muerte por defender la causa de los pobres, y que fue obligado al silencio por la Curia Vaticana que presidía en aquel tiempo el cardenal Ratzinger. El poema dice así:
Con un callo por anillo
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor, «martillo
y hoz?»
Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.
Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.
Incito a la subversión
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero.
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas...
Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos paz que ira.
Tengo más amor que paz.
 …Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
¡una Muerte y tantas vidas!
¡Creo en esta hoz que avanza
—bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza—
tan encurvada y tenaz!

POBREZA EVANGÉLICA

No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.
Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo dada.
Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
para testigos de la Revolución ya estallada.
¡mais nada!

fotos de internet. serán retiradas a petición.


dijous, 27 de desembre de 2012

2008. La goma d’esborrar


Escric això des de la biblioteca, estic amb la meva néta. Ho faig en un full que ella només ha pintat per una cara.
Estic envoltat de petits trossos de goma d'esborrar.
Penso que comença a ser una eina anacrònica, però serà sens dubte una eina immortal com a tal, que és una qualitat inherent a totes les eines senzilles: la cullera, l'escombra, el got, la regla de mesurar .....
Sigui com sigui  -perquè a veure qui coneix el futur de les coses-,  serà difícil que els col·legials puguin prescindir-ne, ja que la goma d'esborrar és un dels seus aliats fonamentals: no només esborra l'error, sinó també el senyal evident l'error, com si allà no hagués passat res, com si un nen no hagués escrit 'hemisferi' sense hac, com si una nena no hagués comès un error en la seqüència de l'exercici cal·ligràfic.
Si les gomes d'esborrar tinguessin memòria, seria una memòria turmentada. Una memòria plena de penediments, de dubtes, d'oblits obligats. Només recorrem a la goma d'esborrar quan fiquem la pota, de manera que li creem una mena de mala consciència, d'instrument per a la remissió dels nostres pecats ortogràfics o les imperfeccions d'un dibuix.
No sé ara, però, en els meus temps, ningú cometia la insensatesa d'anar al col·legi sense una goma d'esborrar a la maleta, perquè el cas és que sense ella anàvem perduts i indefensos, impotents davant les nostres pífies a l'hora de compondre una redacció sobre qualsevol cosa. Sense goma d'esborrar no eres ningú. Hi havia gomes d'esborrar de colors més aviat tristos: verd de fulla morta, blanc  -quin qualificatiu puc posar a un blanc-? , Blanc res?, Groc canari  -canari malalt?-,  rosa  -xiclet-enganxat sota una taula-.. .

No tenien colors alegres, però eren gomes que esborraven: era obrir la maleta i sortir aquell perfum inconfusible que s'evaporava a mesura que avançava el curs, fins que et compraves una goma nova i recuperaves seva olor amiga, aquella olor que s'expandia als llibres i als quaderns igual que l'olor de la poma s'encomana a la roba guardada. Recordo que escrivia el nom, el meu, com si fos un objecte de valor, o potser perquè ho era de veritat, ja que el fet que et robessin la goma d'esborrar no era una tragèdia petita, perquè comprar una altra sortia car. El desgast d'una goma donava una idea aproximada del percentatge d'errors que cometia el seu propietari, i gairebé no calia fer un test d'intel·ligència: només calia veure la goma de cada nen. De noves eren quadrades o rectangulars. I quan t'adonaves ja eren rodones.
De vegades amb l'esforç d'esborrar, sobretot si la mina del llapis era molt dura, la goma es trencava, i allò resultava no només catastròfic, sinó també bastant molest, ja que havies utilitzar els molestos fragments d'un tot que en teoria jo ja sabia que tenia usar fins a la seva fi sense tornar-lo a trencar.
Tot això és molt enrere en el temps, però veig que la mà de la meva néta esborra una paraula equivocada. La goma es fa miques, I la mà  escombra del paper. I la nena bufa, com jo escombrava i bufava.
I fa olor del que només fan olor les gomes d'esborrar.

 Mireia., Anem-nos que arriba la teva mare i la bibliotecària ha de tancar.


Escrit des de la biblioteca. any 2008
Fotos d'internet. Seran retirades a petició.

diumenge, 23 de desembre de 2012

afició a dibuixar ninots.


Durant  el període d'eclosió artística i cultural de Catalunya que va des de finals del s.XIX fins la desgràcia de la Guerra, va desenvolupar la seva activitat Ricard Opisso, el qual  vull recordar en aquest post a través de les seves multituds. Nascut a Tarragona el 1880, Opisso va destacar des de molt petit per una falta total d'interès pels estudis i un desmesurada afició a dibuixar ninots. Ni  l'intent de canalitzar la seva obsessió acadèmicament va tenir èxit: matriculat a la Llotja, la seva presència a l'escola d'art es va reduir en el primer dia. Desesperats, els seus progenitors el  van posar d'aprenent, ni més ni menys, que d'Antoni Gaudí, que en aquella època era un ancià dedicat en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família. Entre les bastides del temple, Opisso desenvolupar les seves habilitats en el dibuix tècnic i artístic.
Gaudí i Opisso
A partir de la seva entrada al Cercle Artístic de Sant Lluc (per recomanació del propi Gaudí), Oppisso va començar a tenir contacte amb els circuits artístics de la ciutat, va exposar la seva obra i va freqüentar la tertúlia d'Els QuatreGats que reunia en aquest establiment barceloní el més assenyalat dels creadors de la Barcelona modernista, amb noms com Casas, Picasso, Rusiñol o Nonell entre altres. Anys després, d'aquelles relacions de joventut, trauria un cert profit econòmic venent a bon preu els apunts que havia fet en què apareixien els parroquians d'Els Quatre Gats, convertits gairebé tots en figures cèlebres. Fins i tot sembla que molts d'aquests retrats van ser elaborats a posteriori, servint-se de vegades del poc ortodox mètode de envellir- les artificialment per vendre-les com obres de joventut.
De tota manera, Opisso no va seguir els camins artístics d'alta volada dels seus congèneres de tertúlia, ja que tot i desenvolupar una obra pictòrica emmarcada en el modernisme que modela la suavitat de les seves primeres creacions, es va especialitzar en la il·lustració amb col·laboracions primerenques en les revistes d'influència modernista Els Quatre Gats', 'Pèl & Ploma' i 'Luz”'. A partir de 1903, Opisso va començar a col·laborar en diverses publicacions gràfiques, especialment amb la revista '¡Cu-Cut!'. Quan aquest setmanari satíric, vinculat als conservadors de la Lliga regionalista, va tancar portes, Opisso va ser un dels dibuixa’ns de 'La Campana de Gràcia' i la seva revista germana 'L'Esquella de la Torratxa' (posteriorment anomenada 'L'esquella' ), on va gaudir d'una major llibertat creativa i temàtica més propera a les seves inquietuds socials.

 La versatilitat d'Opisso li va permetre il·lustrar per a públics molt diferents, des dels nens i adolescents del 'TBO' o 'El Virolet', d’humor polític cultivat a les pàgines del '¡Cu-Cut!' O 'La campana de Gràcia', revistes satíriques com 'Papitu', 'KDT', o 'Bartolo', fins les revistes esportives com 'Xut' o 'Campió' i fins i tot algunes obres de caràcter eròtic (que sovint signava amb el pseudònim "Bigre").


Ja des de les primeres obres, Opisso s'havia destacat per la sensibilitat a l'hora de captar temes del carrer, una habilitat convertida en virtuosisme a mesura que es va anar allunyant del modernisme primigeni per decantar cap a postulats més realistes i, finalment, caure en un cert caricaturisme. Al número 2.116 de 1919 de 'L'Esquella de la Torratxa' apareix la primera 'multitud' d'Opisso, encara que no va ser fins uns anys després que trobem una producció constant d'aquestes escenes bigarrades i multitudinàries que van tenir una excel·lent acollida entre el públic de l'època i que, tot s'ha de dir, sembla que no li sortien molt a compte a causa de la feina que suposava la seva elaboració (i una certa garreperia d'Antonio López, l'excel·lent editor de 'La Campana i' L'Esquella ').
A causa de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, Opisso abandona la sàtira política i els seus dibuixos s'acosten a la temàtica costumista, especialitzant-se en escenes populars. Els seus dibuixos d'aquesta època es caracteritzen per presentar abigarrades multituds en escenaris populars barcelonins.
Rompeoles

TBO

La Rambla



Posteriorment també són molt populars els seus treballs per al conegut TBO, on havia començat a col·laborar en 1919, on es va especialitzar en la realització de portades.

Les multituds d'Opisso van ser i són encara, una de les millors cròniques gràfiques de la Barcelona de la primera meitat del s.XX. Apareixen diverses temàtiques que retraten des de les activitats de la bona societat fins als ambients més populars, i és en aquestes últimes composicions on es pot recórrer alguna de les inquietuds socials d'Opisso i on millor es capta les passions i convulsions que marcaven l'ambient de la Barcelona de l'època.



Així, podem trobar escenes dels Banys de Sant Sebastià, les obres que afectaven el circulació de la Rambla, la delinqüència a la ciutat, la passió pel futbol o els balls populars que, sovint, acabaven a cops de porra. Val la pena recuperar la memòria tant d'Opisso com la de les seves imatges barcelonines, i entretenir establint comparacions afilades entre la mirada irònica del dibuixant de les 'multituds' i la ciutat que avui dia es.





 Un recorregut en tramvia per la Barcelona dels anys vint, principalment. Un trajecte amb molts obstacles, l'ensorrament d'una casa al carrer Major de Gràcia, un carnaval al Passeig de Gràcia, un bany a la font de la Plaça de Catalunya, una càrrega policial a la Rambla, un glop a la font de Canaletes, el Pla de la Boqueria abans i després de les obres del Gran Metro i, Rambla avall, el Dia del Llibre. Un petit desviament al Paral·lel de mil nou, el de la Bella Dorita i els seus picors al Saló Venus. I final de trajecte, la Barceloneta, la piscina dels banys de Sant Sebastià i més enllà només queda l'escullera -que acabava en el far-.  Opisso dibuixa la gent d'una ciutat feliçment catastròfica. O assistim divertits a la catàstrofe o endevinem la que s'acosta quan el banyista de torn salti des de dalt d'una estàtua de la Plaça de Catalunya. Llocs familiars i irreconeixibles amb gent que viuen al carrer, amb gent que viu. Opisso dibuixava de un altre manera.





Totes les fotografies han estat recollides dels blocs de Maria Trinitat Vilchez, i Tot Barcelona. Seran retirades a petició.

dijous, 20 de desembre de 2012

los jovenes aventureros



Vivimos tiempos intensos en los que noticias impensables hace poco se convierten habituales. Junto a la agitación social económica y política que nos está tocando vivir, las tonterías sobre el fin del mundo del viernes hacen reír. Y entre todo,  y creo que es hoy o mañana pasará algo que podemos calificar de poco habitual. Habrá manifestaciones de científicos.
Una de las características más habituales en la clase política de este país ha consistido en una inmensa ignorancia científica que, más allá de las palabras, siempre ha relegado la ciencia a un estatus poco más que de "actividad consentida" en tiempos de abundancia. Ahora, los recortes están destruyendo el tejido científico y derrochando toda una generación de jóvenes investigadores a un ritmo que costará mucho rehacer. Investigadores que ha costado una fortuna formar y preparar tienen que marchar mientras escuchan como algunos responsables opinan que esto incluso es una buena cosa. Incluso una ministra se permitió el chiste gracioso para ella - pero desgraciado para nosotros- , cuando dijo que se iban porque son chicos aventureros.
Construir un kilómetro estándar del tren de alta velocidad cuesta lo mismo que formar unos 50 investigadores. Con lo que cuesta el siguiente kilómetro les podrían pagar el sueldo durante seis años. Y con el siguiente kilómetro basta para los gastos directos de la investigación. Incluso sabiendo que no todos serán excelentes ni todas las investigaciones exitosas, el retorno a la sociedad será superior en forma de conocimiento, de patentes y de tecnologías que no muchos kilómetros de AVE que se construyen sólo porque si los vecinos tienen nosotros también lo queremos y todos debemos ser iguales. Igual que siempre se pide excelencia a los investigadores, quizás también deberían pensar en construir sólo las líneas de alta velocidad con rendimiento y utilidad de excelencia.
Esto lo tienen claro en Inglaterra, Alemania, Estados Unidos o Francia, por decir algunos de los países que están encantados con los investigadores formados y con ganas de que les lleguen sin que ellos hayan necesitado invertir ni un duro, mientras que en el mundo de la ciencia se 'lo miran sin entender nada. Pero, claro, cada país tiene sus prioridades. Imagínese que se pueda gastar una fortuna construyendo líneas de AVE para luego no usarlas? (Claro que lo imagináis!).
Pues es lo que está pasando con la ciencia. Los institutos de investigación, el personal formado, la red científica, todo esto son estructuras de una importancia estratégica extraordinaria para un estado. No es necesario construir para que ya las tengamos y sólo queda saber aprovecharlas. Ojalá lleguen pronto dirigentes con visión de futuro para sacar partido. Todo depende, claro está, del tipo de país que tengan en mente.
Seguramente el  problema no es que la clase política de este país tenga una inmensa ignorancia científica, el problema es que a menudo tiene una inmensa ignorancia a secas.
Y del AVE mejor no decir nada porque lo del AVE en Galicia que ya reconocen que no será nada rentable ya es de lo más vergonzoso. Porque mientras tiran el dinero en AVEs que no sirven para nada, en buena parte de Tarragona tenemos zonas donde el Corredor del Mediterráneo tiene una única vía para mercancías, cercanías, regionales y larga distancia. Y es una de las zonas más colapsadas...
Por favor, que el próximo año los Reyes Magos nos traigan políticos honrados, estos que tenemos no nos sirven.


fotode diario público
foto de internet. blog gargotaire
Las fotos serán retiradas a petición


dimecres, 12 de desembre de 2012

La Marató de TV3. 2012. Volts participar-hi?



“La mort hauria de ser el final de la vida. El cáncer, no”

El 16 de desembre de 2012 La Marató de TV3 arribarà als 21 anys amb un programa dedicat al càncer.
Potser sigui una de les paraules més utilitzada i que més espanta quan es parla de salut i del seu revers, la malaltia. Càncer és el terme que s'utilitza per un grup de malalties que tenen un denominador comú: la transformació de la cèl·lula normal en una altra que es comporta de manera molt perillosa per al cos humà. La cèl·lula normal es converteix en una cèl·lula cancerosa causa d'un canvi o mutació en l'ADN. De vegades aquestes cèl·lules, la càrrega genètica ha canviat, moren o són eliminades en els ganglis limfàtics. Però, altres vegades, segueixen amb vida i es reprodueixen. Les cèl·lules canceroses tenen un aspecte diferent, bé perquè la seva forma ha canviat o perquè continguin nuclis més grans o més petits.
Aquestes cèl·lules són incapaços de realitzar les funcions que corresponen a les cèl·lules pertanyents a aquest teixit. Generalment es multipliquen molt ràpidament, perquè els falta un mecanisme de control del creixement.
CASTELLANO
Quizás sea una de las palabras más utilizada y que más asusta cuando se habla de salud y de su reverso, la enfermedad. Cáncer es el término y se emplea para un grupo de enfermedades que tienen un denominador común: la transformación de la célula normal en otra que se comporta de forma muy peligrosa para el cuerpo humano. La célula normal pasa a convertirse en una célula cancerosa debido a un cambio o mutación en el ADN. A veces esas células, cuya carga genética ha cambiado, mueren o son eliminadas en los ganglios linfáticos. Pero, otras veces, siguen con vida y se reproducen. Las células cancerosas tienen un aspecto diferente, bien porque su forma ha cambiado o porque contengan núcleos más grandes o más pequeños.
Estas células son incapaces de realizar las funciones que corresponden a las células pertenecientes a ese tejido. Generalmente se multiplican muy rápidamente, porque les falta un mecanismo de control del crecimiento.




 El càncer és la causa principal de mort de persones entre els 35 i els 70 anys.
La recerca científica va obrint noves vies per tractar i curar aquesta malaltia.
Catalunya disposa d’equips de recerca que tenen un alt grau de preparació per afrontar nous reptes i aconseguir que el càncer deixi de ser mortal i es converteixi en una malaltia curable o crònica.
Per això, al desembre, La Marató de TV3 es dedicarà al càncer.
Què sabem de nou del càncer?
Que no és una única malaltia sinó que en són moltes. Avui dia ja s’han identificat més de dos-cents tipus de càncers diferents.
No hi ha dos tumors idèntics ni dos pacients iguals. Per tant, cada cas necessitarà ser tractat de manera individual i personalitzada.
En un futur, els càncers no es classificaran en funció dels òrgans on s’hagin detectat, sinó en funció de la composició cel•lular dels tumors. Serà més determinant saber quines característiques tenen les cèl•lules del tumor que a quin òrgan s’originen.
En els darrers deu anys les investigacions han avançat més que en els trenta anys anteriors. Els resultats han estat espectaculars i càncers que fa poc eren mortals ara es poden controlar i tractar amb teràpies eficaces.
Cap a la medicina personalitzada
S’han identificat molts tumors, s’ha desxifrat com funcionen determinades cèl•lules malignes i quins són els seus punts febles. Arran d’aquestes troballes s’han creat fàrmacs específics i s’està desenvolupant un nou tipus de medicina, l’anomenada medicina personalitzada.
Gràcies a la investigació s’està aconseguint dissenyar el tractament més útil i menys agressiu per a cada pacient. Es tracta d’aplicar els medicaments més adients en cada moment i en funció de l’evolució de cada tumor. Això ja és una realitat en alguns casos, però no està tan avançat en tots els tumors.
Cal investigar perquè la medicina personalitzada sigui una realitat per a tots els pacients.
Ens pot passar a tots
Tots podem tenir un càncer al llarg de la nostra vida. Els tumors amb un component hereditari no arriben al 10%. La resta sorgeixen per múltiples causes lligades al pas dels anys.
Se sap que hi ha alguns factors de risc relacionats amb diferents tumors, com el tabac i el càncer de pulmó o l’excés de sol i el melanoma; però els mecanismes pels quals una persona desenvolupa o no un càncer són complexos i encara no es coneixen bé.
A més, el càncer pot aparèixer a qualsevol edat, tot i que és més freqüent que es desenvolupi en persones grans. Per què? Per múltiples motius. El primer i més important és l’envelliment dels teixits. En segon lloc, perquè el sistema immunitari amb el pas del temps s’afebleix i no és tan potent a l’hora de lluitar contra els tumors malignes. I en tercer lloc, perquè, en viure més anys, estem més sotmesos a l’efecte de radiacions, de virus, de substàncies tòxiques...
Més coneixement, més curació
La lluita contra el càncer és una lluita de tots, de tota la societat. Quan algú emmalalteix de càncer, tot el seu voltant emmalalteix. Malalts i especialistes no poden quedar-se sols en aquesta lluita titànica.
En els propers anys, la recerca serà decisiva per trobar nous mètodes de prevenció, de diagnòstic, per conèixer millor el comportament de les cèl•lules malignes i per dissenyar teràpies més contundents.
Encara hi ha molt per fer en el camp de la prevenció, de la cirurgia, dels tractaments, i fins i tot de l’acompanyament psicològic i afectiu de les persones que lluiten contra la malaltia.
Per això el dia 16 de desembre, amb La Marató de TV3, tots tenim l’oportunitat de plantar cara al càncer.


CASTELLANO
El cáncer es la causa principal de muerte de personas entre los 35 y los 70 años.
La investigación científica va abriendo nuevas vías para tratar y curar esta enfermedad.
Cataluña dispone de equipos de investigación que tienen un alto grado de preparación para afrontar nuevos retos y conseguir que el cáncer deje de ser mortal y se convierta en una enfermedad curable o crónica.
Por ello, en diciembre, La Marató de TV3 se dedicará al cáncer.
¿Qué sabemos de nuevo del cáncer?
Que no es una única enfermedad sino que son muchas. Hoy en día ya se han identificado más de doscientos tipos de cánceres diferentes.
No hay dos tumores idénticos ni dos pacientes iguales. Por tanto, cada caso necesitará ser tratado de manera individual y personalizada.
En un futuro, los cánceres no se clasificarán en función de los órganos donde se hayan detectado, sino en función de la composición celular de los tumores. Será más determinante saber qué características tienen las células del tumor que a qué órgano se originan.
En los últimos diez años las investigaciones han avanzado más que en los treinta años anteriores. Los resultados han sido espectaculares y cánceres que hace poco eran mortales ahora se pueden controlar y tratar con terapias eficaces.
Hacia la medicina personalizada
Se han identificado muchos tumores, se ha descifrado cómo funcionan determinadas células malignas y cuáles son sus puntos débiles. A raíz de estos hallazgos se han creado fármacos específicos y se está desarrollando un nuevo tipo de medicina, la llamada medicina personalizada.
Gracias a la investigación se está logrando diseñar el tratamiento más útil y menos agresivo para cada paciente. Se trata de aplicar los medicamentos más adecuados en cada momento y en función de la evolución de cada tumor. Esto ya es una realidad en algunos casos, pero no está tan avanzado en todos los tumores.
Hay que investigar porque la medicina personalizada sea una realidad para todos los pacientes.
Nos puede pasar a todos
Todos podemos tener un cáncer a lo largo de nuestra vida. Los tumores con un componente hereditario no llegan al 10%. El resto surgen por múltiples causas ligadas al paso de los años.
Se sabe que hay algunos factores de riesgo relacionados con diferentes tumores, como el tabaco y el cáncer de pulmón o el exceso de sol y el melanoma, pero los mecanismos por los cuales una persona desarrolla o no un cáncer son complejos y todavía no se conocen bien.
Además, el cáncer puede aparecer a cualquier edad, aunque es más frecuente que se desarrolle en personas mayores. ¿Por qué? Por múltiples motivos. El primero y más importante es el envejecimiento de los tejidos. En segundo lugar, porque el sistema inmunitario con el paso del tiempo se debilita y no es tan potente a la hora de luchar contra los tumores malignos. Y en tercer lugar, porque, al vivir más años, estamos más sometidos a los efectos de radiaciones, de virus, de sustancias tóxicas ...
Más conocimiento, más curación
La lucha contra el cáncer es una lucha de todos, de toda la sociedad. Cuando alguien enferma de cáncer, todo su alrededor enferma. Enfermos y especialistas no pueden quedarse solos en esta lucha titánica.
En los próximos años, la investigación será decisiva para encontrar nuevos métodos de prevención, de diagnóstico, para conocer mejor el comportamiento de las células malignas y para diseñar terapias más contundentes.
Todavía hay mucho por hacer en el campo de la prevención, de la cirugía, los tratamientos, e incluso del acompañamiento psicológico y afectivo de las personas que luchan contra la enfermedad.



Por eso el día 16 de diciembre, con La Marató de TV3, todos tenemos la oportunidad de hacer frente al cáncer.


els vídeos seran retirats a petició.
Los videos serán retirados a petición.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Solidaritat amb Pere Casaldàliga//Solidaridad con Pere Casaldàliga






diumenge 9 de desembre de 2012

ACTUALITAT


Tancant l’edició d’aquest número, ens sobta la notícia que el bisbe Pere Casadàliga, de 84 anys, s'ha vist obligat a marxar de casa seva, a São Félix do Araguaia, i anar-se'n a més de 1.000 quilòmetres de distància per indicació de la Policia Federal del Brasil. La causa ha estat la intensificació els últims dies de les amenaces de mort que rep per la seva tasca durant més de 40 anys en defensa dels drets dels indis Xavantes.

Casaldàliga s'ha convertit en objectiu dels anomenats «invasors» que fraudulentament es van apropiar de les terres dels Marâiwatsédé als Xavantes. El bisbe, de 84 anys i afectat de Parkinson, treballa des de fa anys a favor dels indígenes i dels seus drets fonamentals a la prelatura de São Félix i s'ha convertit a nivell internacional en la cara visible de la causa.

Els terratinents i els colons que van ocupar fraudulentament i amb violència les terres seran desallotjats aviat en acompliment d’una ordre ministerial que des de fa 20 anys estava pendent de compliment. El prelat ha hagut d'agafar un avió escortat per la policia i ara és a casa d'un religiós amic seu, de qui s'ha ocultat la identitat i la localització per seguretat.

L’Associació Araguaia ha fet pública una nota, que resumim i subscrivim, en solidaritat amb el bisbe Pere:



Solidaritat amb Pere Casaldàliga
En acostar-se la desocupació de la Terra Indígena Marâiwatsèdè, després de més de 20 anys d’invasió, quan els no indígenes han de ser retirats d’aquesta àrea, es multipliquen les manifestacions de fazendeiros, polítics i dels propis mitjans de comunicació contra l’acció de la justícia.

En aquest moment de desesperació, una de les persones de més rellevància que els invasors i els que els defensen veuen és Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia, a qui volen, de manera irresponsable i sense escrúpols, imputar la responsabilitat per la demarcació de l’àrea Xavante a les terres del Posto da Mata.

Les entitats que signem aquesta nota volem exterioritzar la nostra absoluta solidaritat envers el bisbe Pere. Des del moment que va trepitjar aquesta terra de l’Araguaia i més exactament, des de que va ser consagrat bisbe de la Prelazia de Sâo Félix do Araguaia, la seva acció sempre va ser en defensa dels interessos dels més pobres, els pobles indígenes, els posseiros i els peons. Tots sabem que Pere Casaldàliga i la Prelazia sempre han donat suport a les ocupacions de terra pels posseiros i els sense terra, i aquestes ocupacions han sigut el suport que ha possibilitat la creació de la majoria dels municipis de la regió.  [...]

Volem manifestar la nostra solidaritat envers el bisbe Pere i denunciar la mentida per part d’aquells que intenten eximir-se de la seva responsabilitat sobre la situació de sofriment, tensió i amenaça de violència que ells mateixos van crear, passant aquesta responsabilitat als nostre bisbe emèrit.

[Signen el Conselho Indigenista Missionário i quinze associacions més]

Vegeu la nota completa a: http://araguaia.pangea.org/ 

Sarment
Publicat per 





CASTELLANO
Solidaridad con Pere Casaldàliga

ACTUALIDAD
 Cerrando la edición de este número, nos sorprende la noticia de que el obispo Pedro Casadàliga, de 84 años, se ha visto obligado a marcharse de su casa, en São Félix do Araguaia, e irse a más de 1.000 kilómetros de distancia por indicación de la Policía Federal de Brasil. La causa ha sido la intensificación en los últimos días de las amenazas de muerte que recibe por su labor durante más de 40 años en defensa de los derechos de los indios Xavantes.

Casaldàliga ha convertido en objetivo de los llamados «invasores» que fraudulentamente se apropiaron de las tierras de los Marâiwatsédé los Xavantes. El obispo, de 84 años y afectado de Parkinson, trabaja desde hace años a favor de los indígenas y de sus derechos fundamentales a la prelatura de São Félix y se ha convertido a nivel internacional en la cara visible de la causa.

Los terratenientes y los colonos que ocuparon fraudulentamente y con violencia las tierras serán desalojados pronto en cumplimiento de una orden ministerial que desde hace 20 años estaba pendiente de cumplimiento. El prelado ha tenido que coger un avión escoltado por la policía y ahora está en casa de un religioso amigo suyo, de quien se ha ocultado la identidad y la localización por seguridad.

La Asociación Araguaia ha hecho pública una nota, que resumimos y suscribimos, en solidaridad con el obispo Pedro:
 Solidaridad con Pere Casaldàliga
Al acercarse el desempleo de la Tierra Indígena Marâiwatsèdè, tras más de 20 años de invasión, cuando los no indígenas deben ser retirados de esta área, se multiplican las manifestaciones de fazendeiros, políticos y de los propios medios de comunicación contra la acción de la justicia.

En ese momento de desesperación, una de las personas de más relevancia que los invasores y los que los defienden ven es Pedro Casaldáliga, obispo emérito de Sâo Félix do Araguaia, a quien quieren, de manera irresponsable y sin escrúpulos, imputar la responsabilidad por la demarcación del área Xavante en las tierras del Posto da Mata.


Las entidades que firmamos esta nota queremos exteriorizar nuestra absoluta solidaridad para con el obispo Pedro. Desde el momento que pisó esta tierra del Araguaia y más exactamente, desde que fue consagrado obispo de la Prelazia de Sâo Félix do Araguaia, su acción siempre fue en defensa de los intereses de los más pobres, los pueblos indígenas, los posseiros y los peones. Todos sabemos que Pedro Casaldáliga y la Prelazia siempre han apoyado las ocupaciones de tierra por los posseiros y los sin tierra, y estas ocupaciones han sido el apoyo que ha posibilitado la creación de la mayoría de los municipios de la región. [...]

Queremos manifestar nuestra solidaridad para con el obispo Pedro y denunciar la mentira por parte de aquellos que intentan eximirse de su responsabilidad sobre la situación de sufrimiento, tensión y amenaza de violencia que ellos mismos crearon, pasando esta responsabilidad a nuestro obispo emérito.

[Firman el Conselho Indigenista Missionário y quince asociaciones más]

Véase la nota completa en: http://araguaia.pangea.org/

Sarment
Publicat per 






 Societat. Diari ARA .diumenge,9 de desembre del 2012
El bisbe Casaldàliga, obligat a fugir de casa seva per amenaces de mort
La policia ha custodiat el seu trasllat a uns 700 quilòmetres de Sao Felix do Araguaia, el poble del Brasil on resideix des de fa 40 anys. Casaldàliga s'ha implicat en la lluita pel retorn de les terres als indígenes
ARA 
Barcelona | Actualitzada el 08/12/2012 12:21
Pere Casaldàliga



Poeta y misionero, defensor de los indios de la isla del Bananal durante más de cuatro décadas en la Amazonia brasileña, comentaba días antes de su jubilación como obispo de Sâo Félix do Araguaia: "Arribarà un dia en què els pobres assaltaran els bancs. La riquesa és de tots o és de ningú".( '

"Llegará un día en que los pobres asaltarán los bancos . La riqueza es de todos o es de nadie ".)


Balsareny1918 (foto cedida por notes de balsareny.blogspot.com)