divendres, 30 de novembre de 2012

Joan Fuster i Mario Benedetti


Retrat de Joan Fuster, per Manuel Boix (1984)

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel · lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada en temes, destaca per la seva transcendència l'assaig polític Nosaltres, els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, sant Vicent Ferrer, Salvador Espriu i Josep Pla, entre d'altres. Estructura una coherent i documentada teoria de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).





                    1
Criatura dolcíssima  que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!
Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores
                     3
Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable! 
                     5
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència. 
                     6
Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.
Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.
I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava. 
                     7
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic? 

                      Joan Fuster
Aqui podeu lleguir el poema complert



Joan Fuster
Luis Llach









Aquarel·la Katarzyna Bruniewska-Gierczak Serà retirada a petició











                                                 
 *    *   *   *                                                                                                                          *   *   *    *   

                                                           Mario Benedetti
Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugia  (Paso de los Toros, Uruguay, 14 de septiembre de 1920 - Montevideo, Uruguay ( Paso de los Toros, Uruguay , 17 de mayo de 2009, más conocido como Mario Benedetti, fue un escritor y poeta Uruguayo integrante de laGeneración del 45, a la que pertenecen también  Idea  Vilariño  y  y Juan Carlos Onetti, entre otros. Su prolífica producción literaria incluyó más de 80 libros, algunos de los cuales fueron Traducidos a más de 20 idiomas.
"PREGÓN", deMario Benedetti
Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugia  (Paso de los Toros, Uruguay, 14 de septiembre de 1920 - Montevideo, Uruguay ( Paso de los Toros, Uruguay , 17 de mayo de 2009, más conocido como Mario Benedetti, fue un escritor y poeta Uruguayo integrante de laGeneración del 45, a la que pertenecen también  Idea  Vilariño  y  y Juan Carlos Onetti, entre otros. Su prolífica producción literaria incluyó más de 80 libros, algunos de los cuales fueron Traducidos a más de 20 idiomas.
¿Qué son los poemas?
La palabra poema deriva del verbo griego poesin  “Hacer”. Por lo cual, los poemas en la antigüedad eran cualquier tipo de producciones literarias. Poemario: es un conjunto o una colección de poemas.

"PREGÓN", de Mario Benedetti     

Per molt atractiva que la presentin, la pobresa fa de mal vendre...


bicicleta

Por muy atractiva que la presenten, la pobreza hace de mal vender...

Señor que no me mira
mire un poco
yo tengo una pobreza para usté

limpia
nuevita
bien desinfectada
vale cuarenta
se la doy por diez.
Señor que no me encuentra
busque un poco
mueva la mano
desarrime el pie
busque en su suerte
en todos los rincones
piense en las muchas cosas
que no fue.
Le vendo la pobreza
es una insignia
en la solapa puede convencer
qué cosas raras pasan en el mundo
usté tiene agua
yo no tengo sed.
Tiene su cáscara
su Dios
su diablo
su fe en los cielos
y su mala fe
lo tiene todo menos la pobreza
si no la compra
llorará después.
Va como propaganda
como muestra
quizá le guste y le coloque cien.
Pobreza sin los pobres
por supuesto
ya que los pobres
nunca huelen bien
pobreza abstracta
sin harapos
pulcra
noble al derecho
noble al revés
pobreza linda para ser contada
después del postre
y antes del café.
Señor que no me mira
mire un poco
yo tengo una pobreza para usté
mejor no se la vendo
le regalo
la pobreza por esta única vez.

          M. Benedetti


 fotos de internet, serán retiradas a petición

dimarts, 27 de novembre de 2012

Amélie Nothomb. estupor y temblores




Argumento 

Amélie, una joven belga, nacida en Japón, firma un contrato por un año con la empresa Yumimoto. Desde el principio sufrirá humillaciones, desprecios, etc, como consecuencia del choque entre las costumbres de oriente y occidente y la extremada jerarquización de las relaciones sociales en Japón. 

Comentario 
Una novela breve y autobiográfica, que se lee de un tirón, en una tarde, o entre visitas de médicos, y que pese a no ser una obra mayor, desde el punto de vista estrictamente literario, resulta interesante y recomendable, por su argumento. Aunque la verdad es que a mi me gustaría ver este tipo de empresas en Japón, justamente donde transcurre la novela para ver por mi mismo si esto puede o no ser cierto. Si digo esto es porque conozco empresas japonesas ubicadas en
 Cataluña, donde he visto su sistema de trabajo y su jerarquía. En cuanto a su sistema de trabajo está a años luz del español y su jerarquía es disciplinaria, pero no hasta el extremo de la novela. Hay que tener en cuenta que no es lo mismo una empresa situada en una ciudad de Japón, y la misma fuera de ella.
Empieza un poco sosa. 
Una novela breve y autobiográfica, que se lee de un tirón, en una tarde, o entre visitas de médicos, y que pese a no ser una obra mayor, desde el punto de vista estrictamente literario, resulta interesante y recomendable, por su argumento. Aunque la verdad es que a mi me gustaría ver este tipo de empresas en Japón, justamente donde transcurre la novela para ver por mi mismo si esto puede ser o no puede ser, pero poco a poco remonta el vuelo y va tomando intensidad narrativa según se van desglosando los avatares de las protagonista, que es destinada a trabajos cada vez más ingratos, y siempre por debajo de su cualificación (servir el té y el café, cambiar el día de los calendarios, fotocopiar mil folios con el reglamento del club de golf del jefe una y otra vez "porque están descentrados") hasta culminar en su puesto como reponedora del papel higiénico del servicio de caballeros y limpiadora de retretes.

 El libro pone de manifiesto la gran diferencia entre las culturas de oriente y occidente, sobre todo en el mundo empresarial, que es descrito de forma despiadada: la penalización de la iniciativa propia de los empleados (tomar una iniciativa sin consentimiento del jefe es algo indigno); el control absoluto de los sentimientos; las fórmulas burocráticas que exigen incluso que se repita ante cada uno de los superiores jerárquicos la petición de renuncia. Pero no solo la empresa japonesa es puesta en la picota; también se dedican muchas páginas a criticar su cultura en general, las grandes exigencias sociales hacia el ciudadano, especialmente si es mujer, y que llevan a que Japón sea el país con mayor índice de suicidios del mundo. Sobre este particular la autora reflexiona mediante una digresión terrorífica que explica las pocas expectativas de "felicidad" que le quedan a la mujer japonesa (aunque al hombre tampoco le quedan muchas que digamos). 
Uno de los elementos más destacados del libro es la insana relación entre Amélie y su superiora inmediata Fubuki, una mujer de gran belleza, pero amargada, (da una sensación de lesvianismo) pues según los cánones japoneses una mujer con más de 25 años que aún no se ha casado vive en la vergüenza.

 Esta relación se basa en la humillación constante de la japonesa hacia la occidental, motivada en buena parte en factores racistas. Para los japoneses los occidentales "sudan", y huelen mal, algo que también es sumamente indigno y mal visto en esa cultura. También poseen cerebros inferiores. La autora hace un paralelismo entre su caso y el de la película "Bienvenido, Mister Lawrence", que narra la relación de atracción-dominio entre un oficial japonés y un prisionero inglés durante la II Guerra Mundial.
Resumiendo, un libro que plantea situaciones tan surrealistas en el mundo del trabajo (aunque también en occidente se den estas humillaciones a los empleados y el encargo de tareas inútiles y sin sentido) que a veces no puedes evitar reír pese a todo. De todas formas, está escrito con cierto humor que alivia o potencia, según los casos, el dramatismo de las escenas.
Una lectura curiosa, incisiva y políticamente incorrecta sobre los choques culturales. El título "Estupor y temblores" hace referencia la fórmula que explica la sensación que debe provocar el Emperador del Sol Naciente en sus súbditos, y que para la autora es un resumen de toda la cultura empresarial japonesa.

Fotos de internet. Serán retiradas a petición.

divendres, 23 de novembre de 2012

Que tinguem sort




Quan no ens deixen dir que som qui som, són el silenci i les cançons les que prenen la paraula per parlar per nosaltres. Totes les raons i els sentiments, els nostres sentiments, estan en elles. Formen part de la nostra vida, de nosaltres, i per això ens acompanyen sempre. Escoltar qualsevol d'aquestes cançons ens fa reviure aquells temps de persecució, insults i de lluita, de dolor i sofriment, d'esperances i somnis, aquestes esperances i aquests somnis que no han de morir mai. Una d'aquestes veus que parlen per nosaltres i de nosaltres, que fan cantar fins al silenci, és la de Lluís Llach.
El vaig escoltar per primera vegada a finals del 67 o principis del 68, i el vaig veure per primera vegada en el concert que va fer a la Universitat de Bellaterra el 1976, i també al Palau el mes de Gener. Mai oblidaré aquells dies.

La seva joventut coincideix amb els interminables raneres del franquisme i Llach pren partit contra la dictadura en un compromís per l'esquerra i el nacionalisme que no ha abandonat mai. Després d'iniciar els estudis d'enginyeria i d'econòmiques decidir abandonar-ho tot per dedicar-se a la cançó. Es va integrar a Els Setze Jutges, un grup de cantautors catalans que seria l'embrió de la Nova Cançó, amb una marcada influència dels cantautors francesos. El seu primer concert en solitari va ser a Terrassa, el 22 de març de 1967, un concert del qual ell recorda haver estat gairebé tot el temps amb els ulls tancats i les cames tremolant. Després de quedar en segon lloc al Festival de la Cançó de Barcelona, La CBS li ofereix un contracte de dos milions de
pessetes per fitxar per la multinacional i cantar en castellà. Llach, fidel al seu compromís, refusa el contracte i signatura per Concèntric, una petita discogràfica dedicada a mantenir viva la llengua i la cultura catalana durant la dictadura franquista

En 1968 compon L'Estaca, que immediatament es converteix en l'himne de totes les reivindicacions de l'esquerra catalana, espanyola i de molts països del món. Aquesta cançó forma part de tots els que, d'una o altra manera, defensen la llibertat i la necessitat de lluitar contra l'opressió.

 És una cançó que no coneix fronteres d'espai ni de temps, perquè la injustícia és present sempre hi ha tot arreu. Són molts els països i els pobles que l'han fet seva. Va ser l'himne de la revolució tunisiana de l'any passat i els seus acords van inundar les places d'aquell poble que va conquistar la seva llibertat. Els problemes de Llach amb la censura franquista van ser enormes i L'Estaca, al costat de moltes altres, és una de les seves cançons que van prohibir. El públic la cantava sempre en els seus concerts, encara que ell, des de l'escenari, no pogués fer-ho.




El 1969 coneix a Laura Almerich, que l'acompanyarà amb la seva guitarra durant tota la seva carrera musical.
Laura Aymerich és la guitarrista de Lluís des de sempre, el va acompanyar des dels inicis a Espanya i durant l'exili. Un dia, Llach, li va lliurar una partitura poc abans d'un concert.
“Laura va pujar a l'escenari amb la resta del grup. A meitat del concert, el noi de Verges, va començar a desgranar la cançó. Quan Laura es va adonar del que es tractava, va trencar a plorar d'emoció, i el sol de guitarra, compost per al seu lluïment, es va trencar enmig de les seves llàgrimes”.
 El seu debut al Palau de la Música el consagra definitivament com a cantautor i com un dels màxims exponents de la cançó de protesta. El desembre de l'any següent debuta a Madrid, al Teatro Español. Arran d'aquesta actuació es prohibeixen els seus concerts a Espanya durant quatre anys sota l'acusació de "revolucionar el públic amb la mirada". La realitat és que el règim franquista no li va perdonar l'atac al feixisme que va fer al Festival de Música de Varadero (Cuba) i que defensés postures nacionalistes i d'esquerra. Llach es va exiliar a París fins a 1974, on va seguir la seva carrera musical amb concerts inoblidables com el de l'Olympia.
Torna al Palau el 1974, encara que els seus problemes amb la censura no s'han acabat. El 1975 TVE grava un recital seu al Teatre Grec de Barcelona que no arriba a emetre perquè s'havia dirigit al públic en català.

 Poc després presenta el seu nou disc, "Viatge a Ítaca" en una sèrie de 7 concerts al Palau de la Música, concerts que, inevitablement, acabaven amb tot el públic dret cantant L'Estaca. En acabar el cinquè concert, Llach és detingut, conduït a comissaria i multat amb cent mil pessetes i la prohibició de seguir amb els seus concerts, prohibició
justificada pel llavors governador civil de Barcelona, ​​Rodolfo Martín Villa, per les 

"reiterades infraccions al reglament de espectacles que prohibeix terminantment que els artistes es dirigeixin al públic i estableixin diàleg amb ell, cas que el senyor Llach va fer en reiterades ocasions, proferint expressions que l'autoritat governativa ha estimat com atemptatòries a les instruccions hi ha la legislació vigent ". Realment una palpable demostració d'interpretar la llibertat d'expressió i els drets civils de qui s'autoproclama, com tants altres dels nostres polítics actuals, "demòcrata de tota la vida"
Després d'un nou exili fins a la mort del dictador, torna a Catalunya i dóna una sèrie de tres concerts antològics al Palau d'Esports de Barcelona el gener de 1976. Moltes de les cançons que va cantar allà havien estat prohibides fins aleshores. Poc va importar. Tots nosaltres les sabíem de memòria. 
En les gravacions d'aquells concerts es pot escoltar el crit del públic reclamant "Amnistia, Llibertat i Estatut d'Autonomia". El dilluns 12 de maig, el cantant va ser conduit per la policia des de l'hotel on s'allotjava aquells dies, amb motiu dels seus recitals al Palau, fins a la Jefatura Superior, on va haver de declarar i no va sortir fins a dues hores més tard.  L’ interrogatori es va centrar en el primer recital quan el cantant, que tenia prohibit fer cap repetició de les seves cançons, després que el públic aplaudís durant més de vint minuts, va tornar a sortir per dir que no en podia cantar cap més
Vam ser molts els que cridem allò llavors per treure de les presons a tots els antifranquistes que estaven tancats. L'amnistia que va aconseguir aquell clam popular era per treure els antifranquistes de les presons, però en cap cas per perdonar i oblidar els crims comesos pels franquistes, com ara els hereus del franquisme pretenen mantenir. Veient el caire que estan prenent les coses últimament, veig que, per desgràcia, moltes de les coses contra les quals lluitàvem segueixen vives. Realment ho va deixar tot lligat i ben lligat.
Les balades de Lluís Llach estan plenes de força i de poesia. Les seves cançons d'amor parlen d'amors sincers, d'amors no contaminats per egoismes de cap classe.

 El seu "Que tinguem sort" és, possiblement, una de les més belles cançons d'amor que s'han escrit mai. És un cant d'esperança, un estendre la mà sempre i en tota circumstància acceptant l'altre com és, acceptant la seva llibertat, la seva decisió i la seva forma d'estimar. ¿O és que potser es pot estimar d'una altra manera? I, al seu costat, trobem cançons com “Campanades a morts” o "Cançó sense nom", un duríssim al·legat contra la dictadura militar i la barbàrie que tothom hauria de conèixe

ancià

 

Ara sento veritable vergonya i fàstic en veure tot el que està passant en aquest mon. I sento veritable vergonya i fàstic que ho estiguem permetent


diumenge, 11 de novembre de 2012

Jaime gil de biedma. -qué difícil es amar sufriendo-.



Qué difícil es amar sufriendo. Cómo no ha de sufrir un homosexual amante, convicto y confeso, en el cogollo del franquismo ceniciento? Jaime Gil de Biedma, poeta barcelonés tuvo el valor suficiente para ser quien era en una época en la que serse quien se era era difícil, y aún más difícil era ser quien él era.
Junto a otros célebres poetas barceloneses, Barral y Goytisolo formó uno de los tríos más importantes de la poesía en español de en la Ciudad Condal, y junto a CelayaGonzález, Caballero Bonald y García Hortelano, formó lo que fue el núcleo de la esperanza poética nacional en los oscuros tiempos de dictadura y exilios, la generación del 56. Fueron quizá los primeros poetas en territorio patrio que no se sentían en el llamado "exilio interior", sino que apelaban a caminar, a reconstruir, a amar. Que rendían homenaje a los que huyeron, a los vencidos y a la vez creaban nuevas rutas que explorar. Sacudían la vergüenza y regeneraban, otra vez, quizá la primera verdadera, a España.
De ellos fue Gil de Biedma el más trovador de todos. Cantaba a los sentimientos y al amor, al ser humano, al cuerpo, al alma y a la carne. Sin esconderse en acertijos, desde su homosexualidad militante. Un héroe y un poeta como tantos otros, y a la vez, único. Arrancado de este mundo por la enfermedad cruel.
Un imperdible para los amantes de la poesía, del amor y de la libertad. Un imprescindible de la estantería de este café. Aquí va alguno de sus poemas...

Idilio en el café

Ahora me pregunto si es que toda la vida
hemos estado aquí. Pongo, ahora mismo,
la mano ante los ojos -qué latido
de la sangre en los párpados- y el vello
inmenso se confunde, silencioso,
a la mirada. Pesan las pestañas.

No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son,
rostros vagos nadando como en un agua pálida,
éstos aquí sentados, con nosotros vivientes?
La tarde nos empuja a ciertos bares
o entre cansados hombres en pijama.

Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio
              y este beso igual que un largo túnel.


la pintada dice así:
Por lo visto es declararse persona
Por lo visto es decir no 
de una vez y en la calle de una vez, y por todas las veces que no pudimos
Importa por lo visto el hecho de estar vivos
Importa por lo visto que hasta la injusta fuerza
suponga, necesite nuestras vidas, estos actos mínimos
a diario cumplidos en la calle por todos
será preciso no olvidar la lección:
saberla cada instante, que en el gesto que hacemos
hay un arma escondida, saber que estamos vivos aun
y que la vida todavia es posible´

Jaime Gil de Biedma.



Su modo de hablar  de la compañía.  La paz entre los cuerpos amigos.
…”Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.
A veces, al hablar, alguno olvida 
Su brazo sobre el mío, 
Y yo aunque esté callado doy las gracias,
Porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.”
Sus insultos a sí mismo que hago míos alguna madrugada: …“zángano de colmena, inútil, caca seno“…
En una parada de metro está su poema: “No volveré a ser joven”. Lo lees de viaje, a otro lado, te quita la prisa.
Está cantado, claro. Y en las plazas con estatuas.
Y estuvo un tiempo en un muro de  Barcelona.  Alguien se dedicó a la pintada poética. Concienzuda, sin la policía espiando los pasos.
El poema está cambiado. La grafitera se tomó su libertad y el primer verso:”Por lo visto es posible declararse hombre”…. cambia a: “Por lo visto es posible declararse persona”. Faltan también las últimas palabras. Pero el poema está. Y dan ganas de seguir con otro, otro…pueblo de calles de versos torcidos, a trozos rotos, en letra pequeña o una sola palabra enorme. Tiras de verso cayendo por una ventana, en los felpudos de las puertas, en los chatos de vino.
Esta pintada invita a jugar.



«Barcelona ja no es bona»



                                                                    o mi paseo solitario en primavera

                                                                                                A Fabián Estapé

                                                                                   Este despedazado anfiteatro,
                                                             impío honor de los dioses, cuya afrenta
                                                                                 publica el amarillo jaramago,
                                                                                    ya reducido a trágico teatro,
                                                                          ¡oh fábula del tiempo! representa
                                                                cuánta fue su grandeza y es su estrago.
                                                                                                             Rodrigo espacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.



Jaime Gil de Biedma


 



 




dijous, 8 de novembre de 2012

quina trepa / que pandilla



Fa pocs dies van oferir per televisió i en diferit la 30a edició Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Enguany entre les habituals mostres que amaneixen aquesta festa del còmic, trobem una exposició dedicada als 50 anys de la revista Cavall Fort, publicació a la que  vull dedicar aquest post.



Primer cal recordar que aquest mig segle d’història situa els orígens de la revista en una època que no tothom recorda  -i alguns no volen recordar- en que publicar en català era un acte sospitós quan no il·legal. En aquell context, llençar una revista orientada a promocionar la lectura en català entre els marrecs era una opció arriscada que va necessitat l’aval de l’església catalana per poder esquivar  la censura.
No puc parlar per boca de totes els generacions de nens i nenes catalans que han crescut en companyia de Cavall Fort, però si puc parlar dels anys d’infantesa, dels meus fills, i ara dels nets, quan la televisió tenia dos canals i quinzenalment rebia a casa aquella revista (Cavall Fort s’adquiria i s’adquireix per subscripció) que tant bé va saber exercir de transmissor cultural d’un catalanisme progressista i  benintencionat, lleugerament cristià, en un temps on la oferta de publicacions en català era mínima i el país, immers en la transició, s’anava fent.




Per a mi, i vist des de la distancia, Cavall Fort va ser sobretot  la finestra que em va obrir la porta al còmic franco-belga, amb autors sorgits sovint de les pàgines de la revista Spirou com el gran Franquin, que ens obsequiava amb el Sergi Grapes i les mítiques histories de la colla formada pel  Marsupilami, Spirú i Fantàstic; lAquiles Taló de Greg; les aventures d’en Gil Pupila, de Tillieux; els barrufets, Benet Tallafero o en Jan i Trencapins, de Peyo. Tot plegat una excel·lent mostra del còmic que es feia a les fèrtils terres de l’altra banda dels Pirineus i que ens llegíem amb comptagotes quinzenal a les pàgines de Cavall Fort.
El gran Sergi Grapes, conegut en la seva versió original com Gaston Lagaffe


I no oblidem, es clar, els il·lustradors catalans que han adornat les seves pàgines, des dels clàssics consagrats com la incombustible PilarínBayés, Madorell o Picanyol, fins la pedrera de noves generacions d’il·lustradors que han tingut a Cavall Fort una oportunitat per començar a publicar i consolidar la seva carrera, com Francesc Infante, Lluïsot o Alfons López.
Ja fa molts anys que vaig cometre l’error de créixer, però no vull cancel·lar la  meva subscripció a la revista, em produeix una certa benaurança veure que aquella revista de casi  la meva infancia,  i tots els valors que representa segueix publicant-se i evolucionant en aquesta època en que les opcions d’oci infantil han passat des d’aquells dos canals de la UHF a una infinitat de mitjans audio-visuals, virgueries electròniques, novetats editorials i activitats extra escolars.




La revista va ser dirigida per Josep Tremoleda, després  Albert Jané  i actualment Mercè Canela. n’és la directora des de 1997.
La galeria d’escriptors que han passat per Cavall Fort  és molt important  i destaquen; JoaquimCarbó, Josep Vallverdú, Pep Albanell, Salvador Espriu, Pere Calders, MariaAurèlia Capmany, Montserrat Roig i  Tísner entre d’altres.
Si parlem dels il·lustradors cal destacar  Cesc, Picanyol, Fina Rifà, PilarínBayés.
Cavall Fort també ha comptat en els 50 anys amb les col·laboracions d’artistes destacats com Joan Miró, Antoni Tàpies i Josep Maria Subirachs.






CASTELLANO
Hace pocos dias ofrecieron  por televisión y en diferido la 30 ª edición  del Salón Internacional del Cómic de Barcelona. Este año entre las habituales muestras que aderezan esta fiesta del cómic, encontramos una exposición dedicada a los 50 años de la revista Cavall Fort, publicación a la que quiero dedicar este post.
Primero hay que recordar que durante este medio siglo de historia sitúa los orígenes de la revista en una época que no todo el mundo recuerda -y algunos no quieren recordar- en que publicar en catalán era un acto sospechoso cuando no ilegal. En ese contexto, tirar una revista orientada a promocionar la lectura en catalán entre los chiquillos era una opción arriesgada que necesitó el aval de la iglesia catalana para poder esquivar la censura.
No puedo hablar por boca de todos las generaciones de niños y niñas catalanes que han crecido en compañía de Cavall Fort, pero si puedo hablar de los años de infancia de mis hijos, y ahora de mis nietos. Antes cuando la televisión tenía dos canales y quincenalmente recibía en casa aquella revista (Cavall Fort adquirida y se adquiere por suscripción) que tan bien supo ejercer de transmisor cultural de un catalanismo progresista y bienintencionado, ligeramente cristiano, en un tiempo donde la oferta de publicaciones en catalán era mínima y el país, inmerso en la transición , se iba haciendo.
Para mí, y visto desde la distancia, Cavall Fort fue sobre todo la ventana que me abrió la puerta al cómic franco-belga, con autores surgidos a menudo de las páginas de la revista Spirou como el gran Franquin, que nos obsequiaba con el Sergi Grapas y las míticas historias de la pandilla formada por Marsupilami, Spirú y Fantástico, el Aquiles Talón de Greg, las aventuras de Gil Pupila, de Tillieux, los pitufos, Benedicto Tallafero o Jan y Trencapins, de Peyo. Todo ello una excelente muestra del cómic que se hacía en las fértiles tierras del otro lado de los Pirineos y que nos leíamos con cuentagotas quincenal en las páginas de Cavall Fort.
El gran Sergi Grapes, conocido en su versión original como Gaston Lagaffe

Y no olvidemos, claro, los ilustradores catalanes que han adornado sus páginas, desde los clásicos consagrados como la incombustible Pilarín Bayés, Madorell o Picanyol, hasta la cantera de nuevas generaciones de iluminación • ilustradores que han tenido a Cavall Fort una oportunidad para empezar a publicar y consolidar su carrera, como Francisco Infante, Lluïsot o Alfonso López.
Ya hace muchos años que  cometí el error de crecer, pero no voy a cancelar mi suscripción a Cavall Fort,  me produce una cierta bienaventuranza ver que aquella revista de casi mi infancia, y todos los valores que representa sigue publicándose y evolucionando en esta época en que las opciones de ocio infantil han pasado desde aquellos dos canales de la UHF a un sinfín de medios audiovisuales, virguerías electrónicas, novedades editoriales y actividades extra escolares.
La revista fue diriguida por Josep Tremoleda, después por   Albert Jané  i actualmente por  Mercè Canela, es  la directora des de 1997.
La galeria d’escriptores que han pasado per Cavall Fort  es muy  importante  y cabe destacar; Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Pep Albanell, Salvador Espriu, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i  Tísner entre otros
Si hablamos de los  ilustradores  destacaremos a   Cesc, Picanyol, Fina Rifà, Pilarín Bayé.
Cavall Fort también ha contado en  los  50 anys con las colaboraciones de Joan Miró, Antoni Tàpies i Josep Maria Subirachs
.

Fotos de internet. Serán retiradas a petición.



diumenge, 4 de novembre de 2012

mític del rock català: SAU



carles sabater
Aquest any es compleixen els    vint-i-cinc anys  de la formació d'un grup mític del rock català: SAU, format per Carles Sabater i Pep Sala. El 1987 eren un parell de xavals amb un munt de somnis i inquietuds. Van triar anomenar SAU perquè era el lloc on assajaven habitualment. Pocs com ells han sabut connectar amb el seu públic que, concert rere concert, es convertia en un músic més de la banda. La seva trajectòria va ser meteòrica i seguida van passar a formar part de la mitologia de la joventut catalana. Un dels temes que van compondre, Boig per tu (Loco por ti), ha passat a ser un himne per a tots els que somiem amb les utopies i les quimeres inabastables. És una història d'amor, una història d'amor impossible a la imatge de la lluna reflectida en un got. Potser mai puguem arribar a la lluna, és cert, però ningú podrà evitar que el seu reflex i els nostres somnis calmin la set. SAU va desaparèixer el 1999 quan Carles Sabater va morir. Tenia trenta-sis anys. 
"Boig per tu" és, possiblement, una de les balades que més han connectat amb la gent. Aquí la tens interpretada per SAU i Luz Casal al mític concert de la plaça de toros de la Monumental de Barcelona. La seva lletra diu:

A la terra humida escric
nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
 reflectida la teva llum, me la beuré
servil i acabat boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflectida la teva llum, me la beuré
servil i acabat boig per tu.



des d'aquest bar
 En la tierra húmeda escribo, nena estoy loco por ti me paso los días esperando la noche.
Cómo te puedo querer si de mí estás tan lejos servil y acabado, loco por ti.
Sé muy bien que desde este bar no puedo llegar adonde estás tú pero dentro de mi copa veo reflejada tu luz me la beberé. Servil y acabado, loco por ti. Cuando no estés por la mañana, las lágrimas se perderán entre la lluvia que caerá hoy. Me quedaré atrapado
ebrio de esta luz servil y acabado,loco por ti”
Carles havia nascut al barri barceloní de la Barceloneta 1962. Era un nen tímid on era impensable que pogués habitar l'artista que va arribar a ser després. Anava per biologia quan el teatre es va creuar en el seu camí. 
al barri barceloní de la Barceloneta 1962.
Estudiant COU participar en un muntatge de l'obra "Gente bien" de Santiago Rusiñol, dirigit per Elisenda Roca. Aquell dia va arribar a casa i va dir als seus pares que volia ser actor. Mai va oblidar com li tremolaven les cames quan va anar a fer la prova per entrar al Institut del teatre. Va ser estudiant interpretació on es va trobar a si mateix. El 1982, quan estudiava segon, va treballar en el muntatge de Romeu i Julieta  dirigit per Joan Ollé. Va ser el mateix Ollé qui el va animar a presentar-se, un any després, a les proves que Josep M. Flotats feia per "Una jornada particular". Flotats no va dubtar a incorporar al repartiment, com després faria amb la seva aclamada versió del Cyrano de Bergerac. Aquell jove tímid i que es trobava a si mateix lleig i prim havia canviat. Va guanyar seguretat i confiança en si mateix a mesura que avançava en la seva carrera professional com a actor. Va deixar la carrera sis mesos abans d'acabar. Els títols mai van ser importants per a ell. El seu primer treball a la televisió va ser com a presentador d'un programa de televisió al costat de Gemma Nierga. A ell el van seguir molts més en diverses sèries de les més conegudes de la televisió catalana. La seva carrera al cinema tampoc es va quedar enrere després d'haver protagonitzat la pel·lícula Gaudí,de Manuel Huerga.
Un altre dels temes emblemàtics de SAU és Perestroika. Aquesta és la seva lletra:
 "Les notícies diuen que ha arribat de molt lluny aquest matí un setembre sense pietat. Cau la pluja que mullarà les paraules que t'escric i fondrà la neu del teu país mentre jo t'escric cartes d'amor. Avui t'escriuré cartes d'amor mentre en la distància hi ha qui vol canviar-ho tot. Diuen que a la Rússia blanca ens preparen un nou món. Jo ple pàgines en blanc, en blanc, pàgines en blanc amb el teu nom. Potser un dia la teva veu arribi de l'infinit i sigui el vent del meu país, mentre jo t'escric cartes d'amor. Avui t'escriuré cartes d'amor ... "
Las noticias dicen que ha llegado de muy lejos esta mañana un septiembre sin piedad. Cae la lluvia que mojará las palabras que te escribo y fundirá la nieve de tu país mientras yo te escribo cartas de amor. Hoy te escribiré cartas de amor mientras en la distancia hay quien quiere cambiarlo todo. Dicen que en la Rusia blanca nos preparan un nuevo mundo. Yo lleno páginas en blanco, en blanco, páginas en blanco con tu nombre. Quizás un día tu voz llegue del infinito y sea el viento de mi país, mientras yo te escribo cartas de amor. Hoy te escribiré cartas de amor…”

La música li atreia poderosament i havia fet els seus primers passos com a cantant amb un amic seu quan, el 1986, va conèixer a Pep Sala, que li va fer una entrevista per a un programa pilot de TV3. Pep, dos anys més gran que Carles, era un músic que s'havia format musicalment al Regne Unit i que acabava de tornar a la seva terra. La química entre tots dos va ser immediata i un any després van crear SAU. Pep era el compositor de les cançons i Carles col·laborava amb ell escrivint les lletres. A l'escenari l'enorme presència escènica de Carles era la cara del grup. El 1987 van aconseguir gravar el seu primer disc, "No puc deixar de fumar" (No puedo dejar de fumar),
"No puc deixar de fumar" (No puedo dejar de fumar),

en el qual s'aprecien ja els trets del que més tard seria el seu estil inconfusible. Estabilitat o seguretat no eren els valors que més atreien Carles. Per això no va dubtar a rebutjar un contracte de tres anys per representar el musical "Mar i Cel" amb la companyia Dagoll Dagom per dedicar-se completament a SAU.




Al seu primer disc va seguir "Per la porta de servei" (Por la puerta de servicio) i el 1990 "Quina nit" (Que noche) Amb la qual van aconseguir el reconeixement massiu. Aquest disc incloïa el tema que més s'identifica amb ells, l'inoblidable "Boig per tu". El 1992 editen un doble CD titulat "Concert de mitjanit" (Concierto de medianoche), que recull el mític concert que van donar a la plaça de toros Monumental de Barcelona al costat de Luz Casal, Rebels, Phil Manzaneda i Robbie Robertson. Després de diversos mesos de gira, Carles decideix agafar-se un any sabàtic per impulsar de nou la seva carrera com a actor. Eren tantes les coses que necessitava expressar de limitar a un únic camp artístic era una cosa massa restringit per una personalitat tan creativa com la seva. Pep aprofita aquell any per llançar el seu primer disc en solitari (Pep Sala & La Banda del Bar).
Un dels seus somnis va ser cantar al costat de Joan Manuel Serrat. Aquí els tens interpretant aquest himne ecologista tan actual i per desgràcia més que necessari que mai que és 
"Pare" (Padre)
"Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.
Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que arribi l'estiu
amagui tot el que és viu.
Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar.
Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans que es faci fosc
ompliu de vida el rebost.
Sense llenya i sense peixos, pare
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les runes, pare,
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè ...
Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.
Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
ni la cera, ni mel.
Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.
Pare
ja són aquí ...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.
Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.
Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra "

Padre)
“Padre  decidme qué le han hecho al río que ya no canta. Resbala como un barbo muerto bajo  un palmo de espuma blanca. Padre que el río ya no es el río. Padre antes de que llegue elverano esconded todo lo que esté vivo. Padre decidme qué le han hecho al bosque que ya no hay árboles. En invierno no tendremos fuego ni en verano sitio donde resguardarnos. Padre
que el bosque ya no es el bosque. Padre antes de que oscurezca llenad de vida la despensa.
Sin leña y sin peces, padre tendremos que quemar la barca,labrar el trigo entre las ruinas, padre, y cerrar con tres cerrojos la casa y decía usted…Padre si no hay pinos no habrá piñones,
ni gusanos, ni pájaros. Padre donde no hay flores no se dan las abejas, ni la cera, ni la miel.
Padre que el campo ya no es el campo. Padre mañana del cielo lloverá sangre. El viento  lo canta llorando. Padre ya están aquí…Monstruos de carne con gusanos de hierro.
Padre no, no tengáis miedo,y decid que no, que yo os espero. Padre que están matando la tierra. Padre dejad de llorar que nos han declarado la guerra”

El nom de SAU és un mite vivent per a molts dels que van recórrer el camí amb Carles i Pep. Les seves cançons formen part de la banda sonora de les vides de molts joves que amb ells van descobrir que podia fer un altre tipus de rock i que fins i tot en l'univers del rock no era necessari cantar en una altra llengua per poder expressar-se i arribar al més profund de la gent. Carles i Pep van ser pioners defensant tot allò en el que creien, trencant rígids clixés i obrint les portes del rock a una llengua en la que fins llavors molt pocs l'havien cantat.

La mort de Carles va fer que SAU no pogués continuar avançant per aquell camí que ells van escriure, però SAU no ha mort, segueix viu en tots els que estimem la seva música. Pep continuar sol el seu camí, i ho va fer fent el que millor sap fer: component noves cançons, i produint a nous grups que segueixen en el camí.

La taverna d'Old John és un dels seus temes més representatius: 
 La taverna d'Old John
Cervesa negra i els diners comptats
la nostàlgia la podràs trobar
al port, a la taverna d'Old John.

I el poetes que van fracassar,
quatre músics que sempre han tocat
cançons amb l'esperit de James Joyce.

El vell John és la llegenda viva del lloc
ell mai deixarà aquest racó.

El camí que porta a la taverna d'Old John
és ple de desencants, és un home noble
i torna de tot, segur que m'acollirà a les seves mans.

Tornant aquí després de tant de temps,
em sembla veure la mateixa gent
perduts en les històries d'Old John.

Les seves fotos omplen les parets,
els seus records aturats en el temps
el vell John les observa amb el cor.

i té por de poder perdre un dia aquest lloc
ell mai deixarà el seu racó.

El camí que porta fins a Dublín
està ple de paranys
aquesta terra és noble i sense cremar
segur que t'acollirà a les seves mans.

Records de guerra, camises gastades,
les cares cremades, és tot el que he trobat.

El camí que porta a la taverna d'old John
és ple de desenganys
és un home noble i torna de tot
segur que m'acollirà a les seves mans. 


La taverna d'Old John
“Cerveza negra y el dinero justo. En la taberna de Old John podrás encontrar la nostalgia en el puerto. Hay poetas que fracasaron y cuatro músicos que siempre han tocado canciones con el espíritu de James Joyce. El Viejo John es la leyenda viva del lugar, él nunca dejará su rincón. El camino que me trae a la taberna de Old John está lleno de desengaños. Es un hombre noble que está de vuelta de todo. Seguro que me acogerá en sus manos. Volviendo aquí después de tanto de tiempo me parece ver la misma gente perdida en las historias de Old John. Sus fotos llenan las paredes. El Viejo John observa con el corazón sus recuerdos parados en el tiempo. Y tiene miedo de poder perder un día este lugar. Él nunca dejará su rincón. El camino que me trae hasta Dublín está lleno de trampas. Esta tierra es noble y sin quemar, seguro que me acogerá en sus manos. Recuerdos de la guerra, camisas gastadas, las caras quemadas es todo lo que he encontrado. El camino que me trae a la taberna de Old John está lleno de desengaños. Es un hombre noble que está de vuelta de todo, seguro que me acogerá en sus manos…”


Dos mesos després de la seva mort es va organitzar un concert d'homenatge al Palau Sant Jordi. Divuit mil persones van acudir a cantar el seu últim adéu. Els pares i la núvia de Carles hi eren. Van ser molts els moments impressionants que es van viure aquella nit. Aquest és un d'ells: Tots els músics a l'escenari escoltant com el públic canta "Boig per tu" davant del micròfon buit de Carles. ¡Va per tu, Carles, allà on estiguis!
nínxol Carles Sabater
Fotos extraidas de 1º/ Magda Bonet Blog
2º/  Enderrok.cat  
otras fotos de internet. Serán retiradas a petición