.jpg)
Fa molt temps la van estrenar en el teatre Romea de Barcelona (en la traducció de Josep Maria Pou) la versió en català dirigida per Daniel Veronese prodigiosament interpretada per Emma Vilarasau i Pere Arquillué, al costat de Mireia Aixalà i Ivan Benet, que posteriorment podria dur, en la versió castellana, al teatre Español de Madrid. No vaig tenir la fortuna de poder anar a l'estrena de Barcelona, però després d'aquest llarg temps he pogut veure a través d'una cadena de televisió local de Barcelona, la que crec que és un dels muntatges que més m'ha impactat en molts anys. Tot en ell és sensacional: la direcció, el treball dels actors, amb una Emma Vilarasau fabulosa, com sempre, donant vida a la dominant Martha i un Pere Arquillué capaç de transmetre els sentiments més contradictoris del dominat George, portant, i portant-nos a tots amb ell, de la vulnerabilitat i fragilitat més absolutes al cinisme extrem i l'agressivitat més
escruixidora. Veient-se diria que Albee va escriure aquesta obra pensant en ells. I Mireia Aixalà i Ivan Benet no es queden enrere fent viure la nit més surrealista i destructiva de la seva vida a la jove parella a la que encarnen que, convidats a prendre l'última copa a casa de Martha i George, es veuen immersos en el despietat combat en què han convertit la seva relació de parella.
escruixidora. Veient-se diria que Albee va escriure aquesta obra pensant en ells. I Mireia Aixalà i Ivan Benet no es queden enrere fent viure la nit més surrealista i destructiva de la seva vida a la jove parella a la que encarnen que, convidats a prendre l'última copa a casa de Martha i George, es veuen immersos en el despietat combat en què han convertit la seva relació de parella.
Quins són? Realment no ho sé. Si els conegués per endavant el tiraria a perdre. Només espero que haguem comprès alguna cosa nova al final d'aquest procés, ja que com passa sempre, si això ens passa a nosaltres és molt probable que també el succeeixi al públic "
d'alcohòlics conscients ja de que ni tan sols l'alcohol pot ofegar l'amargura que senten.
Albee (com Orson Welles fill adoptat per una família culta i adinerada que no va tenir una infància feliç), reflecteix en aquesta obra sense cap tipus d'embuts ni d'adorns seva pessimista concepció de la relació familiar i de parella. El títol en si és ja tota una declaració d'intencions: està inspirat en la cèlebre cançó qui té por del llop ferotge, el llop ferotge, el llop ferotge? de Els tres porquets, de Disney, i el nom de Virginia Woolf tampoc està triat a l'atzar, ja que les seves obres reflectien els conflictes psicològics i traumàtics dels seus personatges i la seva pròpia vida va ser un infern depressiu que va acabar en el suïcidi.
Però és una obra que té moltes, moltíssimes lectures. Si tenim en compte que els noms de la parella protagonista són precisament els del primer president dels EUA i de la seva dona, podem veure clarament un punyent anàlisi del que per Albee és el poder. Des d'aquesta òptica Virginia Woolf representaria a la societat. Albee no s'atura davant de res ni davant ningú. Arrossega als seus personatges fins al límit i no només no fuig dels conflictes, sinó que, com Tennesse Williams, els aborda fins al fons. El seu teatre no és un teatre fàcil ni fet perquè el públic passi una bona estona: és un mirall que posa a l'escenari davant de l'espectador que, des de la seva butaca, angoixat, sent que la barbàrie que està passant davant seu és una cosa que li resulta proper, o que almenys li sona.
En el joc entre Martha i George hi ha un únic tema tabú: la menció del seu fill absent. George, des del primer moment, li prohibeix a Martha esmentar. La presència / absència d'aquest fill es fa cada vegada més sufocant. Martha trenca la regla del joc i parla d'aquest fill al matrimoni convidat. George no l'hi perdona. El final del segon acte acaba donant peu al tercer quan George li diu a Honey, la jove convidada, que ha rebut un telegrama en què li anuncien que el seu fill ha mort. En l'explosió final del tercer acte Martha s'assabenta de la mort del seu fill, i l'espectador que aquest fill mai ha existit, que no ha estat més que una invenció de Martha i de George per donar sentit, a la seva manera, a seu matrimoni. La venjança de George ha estat terrorífica: li ha robat a Martha la il · lusió que ella més estimava. Un final obert, però, permet albergar un raig d'esperança, per petit que sigui.
En el món de la parella que ens presenta Albee crec que no existeix la frontera entre la ficció i la realitat, entre la imaginació i la vida real, entre la veritat i la mentida, com tampoc existeix aquesta línia que separa l'amor de l'odi, la llibertat de la possessió. Sens dubte, en acabar l’obra penso en la meva immensa sort per no tenir una relació com la de Martha i George, però en el meu fons s'aterreix pensant que, en algun moment, m’he sentit identificat d'una o altra manera amb algun o alguns dels comportaments que ha vist en escena, i m’he sentit identificat perquè se perfectament que també li poden passar a qualsevol aquest aparentment feliç món bombolla en què s'hagi immers ...
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
