Em rebenten els llibres i les pel·lícules ambientats en el passat que no fan el més mínim esforç per situar-nos en la mentalitat d’aquella època i jutgen aquells episodis des de la perspectiva actual. Abans de tot això hauria de dir que no vull que sembli que soc jo el jutge de la pel·lícula. Senzillament no és la meva feina i ha bon segur que de seguida m’equivocaria. Tenim alguns exemples paradigmàtics com “Braveheart” on un marine dels Estats Units lidera la lluita per la independència d’Escòcia al segle XIV o “El reino de los cielos” que ens explica les croades des de la perspectiva de la declaració universal dels drets humans de 1948, o tota la col·lecció de tòpics de l’edat mitjana que en Ken Follet aglutina en la seva obra… ¿literària?.
Per
això trobo molt meritori el que ha fet Kathryn Stockett a "Criades i senyores". Tot i que la lluita pels drets civils a la dècada dels 60 és un
episodi relativament recent de la història dels Estats Units, aconsegueix
posar-nos en la ment d’aquella gent, donant veu a
criades que pateixen la segregació racial i a les senyores que els hi donen
feina. Exposant els sentiments d’aquelles dones que
criaven amb afecte i tendresa els fills blancs de les seves senyores per què
quan es fessin grans els hi ho tornessin amb un rebuig fred i descarnat.
Una
pel·lícula que ens trasllada a una societat elitista, de cercles tancats,
profundament racista i molt classista. Una societat amb límits molt marcats,
que no s’han de sobrepassar. Dualitats com criades i senyores, pobres i rics,
blancs i negres o dones i homes que marcaven sempre relacions d’amistat entre
grups d’iguals i qualsevol altra cosa era un fet escandalós i causa de rebuig.
“Criades i senyores” reflecteix les profundes desigualtats que van existir en les luxoses
cases surenyes. Unes cases que eren l’aparador perfecte de l’estil de
vida americà, on les senyores cedien la criança dels seus fills a les seves
criades, que eren, per altra banda, menyspreades i tractades com esclaves.
En el film brillen especialment les dues actrius que donen vides a les
dues serventes que s’atreveixen a explicar tots els secrets de les seves
senyores, Viola Davis i Octavia Spencer. El film mira de traspassar
l’uniforme de servei i descobrir simplement les dones que hi ha en l’interior.
Les
trames de cada personatge s’entrecreuen i es
complementen i donen com a resultat una història entretinguda, a estones
divertida i a estones tràgica, que proporciona visió objectiva de com es va
viure a Jackson (Mississippí) la fi del segregacionisme. Com sempre la victòria
és de l’amor, l’única arma que
pot superar l’odi i el ressentiment acumulat durant
anys i anys de patiments, un amor que aquelles criades van prodigar a mans
plenes aconseguint – silenciosament, de manera
imperceptible – transformar una organització social
radicalment ancorada en el sud dels Estats Units.
Criadas y señoras - Trailer en español por TrailersyEstrenos
Fotos de Internet. Serán retiradas a petición.
Fotos de Internet. Serán retiradas a petición.
5 comentaris:
No puedo hablar del tema, no he visionado nada, pero por lo que pones ha de ser interesante. Salut
Es muy buena película,Miquel. Y como explico estás en ella y su tiempo. no como otras muchas aparentemente buenas. Yo nunca descargo ni música ni cine. Esta peli la empecé a verla por internet, la pasan en cuatro trozos, gratis y anuncios. Al final la terminé leyendo en la biblioteca. Salut.
No l'he vista i mira que me l'han recomanada. I sí, segur que és bona. La miaré durant aquestes vacances (amb això del cinema sempre vaig enraderit...).
Resulta impactant llegir sobre la pel.li i pensar que l'acutal mandatari és l'Obama. Deixant de banda si ho fa millor o pitjor, el cas és que resulta un exemple de que les coses, si més no algunes, evolucionen i avancen.
És una bona pel•li, Ramon. És un record, una denúncia, un homenatge als que van patir les conseqüències del racisme. És un homenatge a la hipocresia hi ha la crueltat. No la perdis!
Una abraçada.
Yo leí el libro, y te aseguro que me encantó, refleja la realidad y la hipocresía de aquellas clases sociales que aparentaban lo que no eran y además se permitían menospreciar a los demás por su color de piel. Lo que no he querido ver pues sé que podría conmigo, es la película, llámame tonta Josep, pero me conozco.
Petons!
Publica un comentari a l'entrada