2008. La goma d’esborrar

Escric això des de la biblioteca, estic amb la meva néta. Ho faig en un full que ella només ha pintat per una cara.

Estic envoltat de petits trossos de goma d'esborrar.

Penso que comença a ser una eina anacrònica, però serà sens dubte una eina immortal com a tal, que és una qualitat inherent a totes les eines senzilles: la cullera, l'escombra, el got, la regla de mesurar .....

Sigui com sigui  -perquè a veure qui coneix el futur de les coses-,  serà difícil que els col·legials puguin prescindir-ne, ja que la goma d'esborrar és un dels seus aliats fonamentals: no només esborra l'error, sinó també el senyal evident l'error, com si allà no hagués passat res, com si un nen no hagués escrit 'hemisferi' sense hac, com si una nena no hagués comès un error en la seqüència de l'exercici cal·ligràfic.

Si les gomes d'esborrar tinguessin memòria, seria una memòria turmentada. Una memòria plena de penediments, de dubtes, d'oblits obligats. Només recorrem a la goma d'esborrar quan fiquem la pota, de manera que li creem una mena de mala consciència, d'instrument per a la remissió dels nostres pecats ortogràfics o les imperfeccions d'un dibuix.

No sé ara, però, en els meus temps, ningú cometia la insensatesa d'anar al col·legi sense una goma d'esborrar a la maleta, perquè el cas és que sense ella anàvem perduts i indefensos, impotents davant les nostres pífies a l'hora de compondre una redacció sobre qualsevol cosa. Sense goma d'esborrar no eres ningú. Hi havia gomes d'esborrar de colors més aviat tristos: verd de fulla morta, blanc  -quin qualificatiu puc posar a un blanc-? , Blanc res?, Groc canari  -canari malalt?-,  rosa  -xiclet-enganxat sota una taula-.. .

No tenien colors alegres, però eren gomes que esborraven: era obrir la maleta i sortir aquell perfum inconfusible que s'evaporava a mesura que avançava el curs, fins que et compraves una goma nova i recuperaves seva olor amiga, aquella olor que s'expandia als llibres i als quaderns igual que l'olor de la poma s'encomana a la roba guardada. Recordo que escrivia el nom, el meu, com si fos un objecte de valor, o potser perquè ho era de veritat, ja que el fet que et robessin la goma d'esborrar no era una tragèdia petita, perquè comprar una altra sortia car. El desgast d'una goma donava una idea aproximada del percentatge d'errors que cometia el seu propietari, i gairebé no calia fer un test d'intel·ligència: només calia veure la goma de cada nen. De noves eren quadrades o rectangulars. I quan t'adonaves ja eren rodones.

De vegades amb l'esforç d'esborrar, sobretot si la mina del llapis era molt dura, la goma es trencava, i allò resultava no només catastròfic, sinó també bastant molest, ja que havies utilitzar els molestos fragments d'un tot que en teoria jo ja sabia que tenia usar fins a la seva fi sense tornar-lo a trencar.

Tot això és molt enrere en el temps, però veig que la mà de la meva néta esborra una paraula equivocada. La goma es fa miques, I la mà  escombra del paper. I la nena bufa, com jo escombrava i bufava.

I fa olor del que només fan olor les gomes d'esborrar.

 Mireia., Anem-nos que arriba la teva mare i la bibliotecària ha de tancar.

Escrit des de la biblioteca. any 2008

Fotos d'internet. Seran retirades a petició.