Cercar en aquest blog

divendres, 30 de novembre del 2012

Joan Fuster i Mario Benedetti


Retrat de Joan Fuster, per Manuel Boix (1984)

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel · lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada en temes, destaca per la seva transcendència l'assaig polític Nosaltres, els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, sant Vicent Ferrer, Salvador Espriu i Josep Pla, entre d'altres. Estructura una coherent i documentada teoria de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).





                    1
Criatura dolcíssima  que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!
Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores
                     3
Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable! 
                     5
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència. 
                     6
Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.
Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.
I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava. 
                     7
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic? 

                      Joan Fuster
Aqui podeu lleguir el poema complert



Joan Fuster
Luis Llach









Aquarel·la Katarzyna Bruniewska-Gierczak Serà retirada a petició











                                                 
 *    *   *   *                                                                                                                          *   *   *    *   

                                                           Mario Benedetti
Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugia  (Paso de los Toros, Uruguay, 14 de septiembre de 1920 - Montevideo, Uruguay ( Paso de los Toros, Uruguay , 17 de mayo de 2009, más conocido como Mario Benedetti, fue un escritor y poeta Uruguayo integrante de laGeneración del 45, a la que pertenecen también  Idea  Vilariño  y  y Juan Carlos Onetti, entre otros. Su prolífica producción literaria incluyó más de 80 libros, algunos de los cuales fueron Traducidos a más de 20 idiomas.
"PREGÓN", deMario Benedetti
Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugia  (Paso de los Toros, Uruguay, 14 de septiembre de 1920 - Montevideo, Uruguay ( Paso de los Toros, Uruguay , 17 de mayo de 2009, más conocido como Mario Benedetti, fue un escritor y poeta Uruguayo integrante de laGeneración del 45, a la que pertenecen también  Idea  Vilariño  y  y Juan Carlos Onetti, entre otros. Su prolífica producción literaria incluyó más de 80 libros, algunos de los cuales fueron Traducidos a más de 20 idiomas.
¿Qué son los poemas?
La palabra poema deriva del verbo griego poesin  “Hacer”. Por lo cual, los poemas en la antigüedad eran cualquier tipo de producciones literarias. Poemario: es un conjunto o una colección de poemas.

"PREGÓN", de Mario Benedetti     

Per molt atractiva que la presentin, la pobresa fa de mal vendre...


bicicleta

Por muy atractiva que la presenten, la pobreza hace de mal vender...

Señor que no me mira
mire un poco
yo tengo una pobreza para usté

limpia
nuevita
bien desinfectada
vale cuarenta
se la doy por diez.
Señor que no me encuentra
busque un poco
mueva la mano
desarrime el pie
busque en su suerte
en todos los rincones
piense en las muchas cosas
que no fue.
Le vendo la pobreza
es una insignia
en la solapa puede convencer
qué cosas raras pasan en el mundo
usté tiene agua
yo no tengo sed.
Tiene su cáscara
su Dios
su diablo
su fe en los cielos
y su mala fe
lo tiene todo menos la pobreza
si no la compra
llorará después.
Va como propaganda
como muestra
quizá le guste y le coloque cien.
Pobreza sin los pobres
por supuesto
ya que los pobres
nunca huelen bien
pobreza abstracta
sin harapos
pulcra
noble al derecho
noble al revés
pobreza linda para ser contada
después del postre
y antes del café.
Señor que no me mira
mire un poco
yo tengo una pobreza para usté
mejor no se la vendo
le regalo
la pobreza por esta única vez.

          M. Benedetti


 fotos de internet, serán retiradas a petición

10 comentaris:

Josep ha dit...

Que "xaxi" és el poema de Mario Benedetti, avi

Neus ha dit...

M'agrada molt aquesta entrada, estic començant a conèixer-los.

Tot Barcelona ha dit...

De él me gusta un libro llamado Poemas de Oficina, hay un entramado pequeño que dice así : Generalmente, las personas no puede hacer lo que quieren, pero tienen todo el derecho ha no hacer lo que no quieren.
Salut

Josep ha dit...

Neus, i ha mi m'agrada que estiguis aquí. A tots dos ja veuràs com si els segueix t’agradaran. Tenen dues maneres de dir les coses. Son diferents.
L'aforisme de Fuster.
"De la discussió neix la llum", diuen. I l'experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

Salutacions.

Josep ha dit...

Miquel.

KINDERGARTEN

Vino el patrón y nos dejó su niño casi tres horas nos dejó su niño, indefenso, sonriente, millonario, un angelito gordo y sin palabras. Lo sentamos allí, frente a la máquina y él se puso a romper su patrimonio. Como un experto desgarró la cinta y le gustaron efes y paréntesis. Nosotros, satisfechos como tías, lo dejamos hacer. Después de todo, sólo dice papá. El año que viene dirá está despedido y no sea idiota.

Salut.

genetticca ha dit...

Anomenes dos extinguits talens, extinguits de la carn, que no pas de la memoria i de la fecunditat .
Tant l'un com l'altre han incrementat el meu saber, la meva sensibilitat, la meva riquesa d'anima.

Una abraçada

Josep ha dit...


Genetticca.M'havia decidit, finalment, a endreçar llibres i revistes quan he ensopegat amb les pàgines esgrogueïdes del llibre de Joan Fuster Indagacions i propostes. Tornar a llegir les frases que, fa anys, vaig encerclar amb llapis és molt més interessant que continuar l'endreç, per molt d'encens i música de fons que hi posem.

També vaig trobar aquest de Benedetti
AMOR DE TARDE

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa
y decirme “¿Qué tal?” y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.

Un petó.

genetticca ha dit...

la coneixìa...ja no es fan coses aixì, tot perd qualitat i ànima,una pena
Un petó

Josep ha dit...

Ja veig que te les coneixes totes. Et deixo aquesta perquè crec que tots hauriem de fer UN TRACTE, no et sembla?


HAGAMOS UN TRATO

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
ni hasta diez
sino contar
conmigo.
Si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o talvez porque existe
usted puede contar
conmigo.
Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo.
Pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe
que puede
contar conmigo.

Una abraçada molt gran, i cuida't molt.

Un petó

Joan Abellaneda ha dit...

gràcies josep per compartir aquests poemes tan enriquidors de dos mestres de la literatura

i gràcies visitar i comentar al meu bloc
rep una abraçada des de mataró
joan

Trampa de foc (I) de Núria Martí Constans

     Els primers anys del segle XX van ser anys d’avenços, creixement i revolució.   En aquell món dinàmic, les dones hi van tenir un paper ...