La veu de la Mediterrània

La veu de Maria del Mar Bonet és una veu que te gust a mar, a vent, a sal i a olivera. És mar, és aquesta onada que, incansable, travessa la Mediterrània per portar-nos secrets de l'altra riba. En la seva música habiten tots els pobles, totes les gents que, des de fa mil·lennis, viuen al voltant d'aquest mar nostre. Per això és una música universal, una música que parla de nosaltres, de tots nosaltres, perquè hi viuen les emocions, totes les emocions que, més enllà de temps i fronteres, ens uneixen en una única dansa ancestral en la qual tots podem reconèixer . Maria del Mar ha construït, amb la seva veu i les seves mans nues, un pont que uneix totes les ribes de la Mediterrània, un pont que tots estem convidats a creuar i en el qual podem trobar-nos a gent tan diversa com Llull, Verdaguer, Theodorakis, Alcover , Greus o Bruce Springsteen ...

Nascuda a Mallorca, és filla d'un entranyable periodista enamorat de la vida del qual ella va heretar el seu amor per la poesia (és el que més llegeix, a la biblioteca de casa és pots trobar més de quatre mil volums de poesia). De la seva mare va heretar també l'amor pel proper,  i sobretot, l'amor per la natura. Des de petita havia cantat en algun cor i en petit comitè, com el seu germà Juan Ramón, que en els seixanta se’n va anar a Barcelona a provar sort com a cantant sent un dels membres d'Els Setze Jutges,  un col·lectiu de cantants i cantautors que van impulsar la que es va conèixer com Nova Cançó, la cançó de protesta catalana dels últims anys del franquisme, en què es trobaven Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Pi de la Serra, Raimón, etc.  Maria del Mar volia estudiar ceràmica i per això també es va desplaçar a Barcelona, ​​amb el seu germà. 

Amb vint anys i un munt de somnis no va trigar a incorporar-se també a Els Setze Jutges, dedicant-se professionalment a la cançó des de llavors. Com ella recorda, "per aquella època cada vegada cantava més i feia menys ceràmica, així que per això vaig acabar dedicant-me a la cançó" Va deixar de banda la ceràmica, encara que no descarta poder dedicar-s'hi algun dia, però d'aquells anys de grans inquietuds plàstiques hi ha una cosa que l'acompanya sempre: la pintura. Mai oblida la seva caixa d'aquarel·les  quan va de gira.

Aquí la tens cantant una cançó popular catalana, Anima Morta, Aquesta  cançó , en una gravació televisiva dels anys 80.

D'aquella època sorgeix també la col·laboració amb Nacho Duato, que coreografia diversos temes de Maria del Mar que ella canta en directe, en una de les experiències més enriquidores de la seva vida, com diverses vegades ha reconegut.

La influència de la chanson francesa a la nova cançó i en la cançó de protesta contra el franquisme era molt clara: George Brassens, Leo Ferre, etc. eren el camí a seguir. La versió que Maria del Mar va fer d'un dels temes de Bàrbara, una dels més clars exponents de la chanson, L’àguila negra, va ser un dels seus temes més emblemàtics i mai l'ha abandonat en el seu repertori. És una preciosa cançó que, no obstant això, té una doble lectura. No és el tema d'amor que sembla a primera vista, sinó que Bàrbara va reconèixer en alguna ocasió que el va compondre per alliberar-se del trauma que li va suposar patir abusos sexuals pel seu pare.

La col·laboració amb altres cantants ha estat permanent en la carrera de Maria del Mar, una carrera que podria haver-se orientat a convertir-la en la gran diva de la cançó europea, com volien els seus managers dels primers temps, però a la qual ella va renunciar per poder ser fidel al que a ella més li agradava: la música popular de la Mediterrània. Ella ha cantat a Mikis Theodorakis, ha cantat al costat de Haris Alexiou, Zülfü Livaneli o Georges Moustaki. Aquí la tens cantant amb ell "En Mediterranée", una preciosa versió de la cançó de Moustaki que explica la història de la Mediterrània, del que és, del que va ser i del que sempre serà ...

El seu amor cap a la música àrab l'ha portat a col·laborar amb diversos ensembles musicals de Tunísia, Síria, etc, cantant de vegades en àrab, però gairebé sempre en el seu català natal, en unes versions que sol escriure ella mateixa, com la d'aquest Bir Demet Yasemen (Un ram de gessamins), que ve a dir més o menys:

"No s'ha mort el desig,

el desig que sento per tu.

De res serveix plorar

de res morir,

el desig és aquí,

i no s'acabarà així.

De res serveix plorar,

de res morir,

més fort és el desig,

que fa sol el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig

ni sent, ni veu, ni espera,

per més que m'allunyi, si el meu desig

surt de mi per trucar.

De res serveix plorar

de res morir,

el desig és aquí,

com el sol que surt al matí.

De res serveix plorar,

de res morir,

tossut és el desig quan trena el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig

ni sent, ni veu, ni espera,

per més que m'allunyi, si el meu desig

surt de mi per trucar.

De res serveix plorar

de res morir,

el desig és aquí,

i no s'acabarà així.

De res serveix plorar,

de res morir,

més fort és el desig,

que fa només el seu camí "

·         A ningú se li escapa la varietat de procedències, llenguatges, estils i temes de totes aquestes composicions, que no obstant això conformen un univers propi en Digues Amic, amat gràcies, en primer lloc, a la depurada sensibilitat de la mateixa Maria del Mar Bonet, però també l'excel·lent equip de col·laboradors amb què la cantautora mallorquina ha comptat per a la realització de l'obra: des del Cham Ensemble de Damasc i la Coral Cantiga de Barcelona fins compositors com Luis Delgado i Feliu Gasull, sense oblidar instrumentistes com Dimitris Psonis, Jordi Gaspar, Dani Espasa, Roger Blavia, Javier Mas, Jaume Cortadellas i el ja esmentat Feliu Gasull.

Aquesta impressionant cançó de Bruce en la qual explica la història d'amor entre un soldat nord-americà i una dona afganesa en aquests temps d'odi i guerra que els ha tocat viure i de la necessitat de conèixer-nos, de construir ponts pels que puguem acostar-nos. Aquí teniu aquesta esplèndida versió:

Maria del Mar sempre ha estat una dona molt compromesa amb les causes en les que creu. La defensa de la llibertat, dels drets humans, de la cultura autòctona i de la natura són els pilars en la seva vida. Crec recordar que el 2007 van organitzar des de la Fundació de la Casa del Tibet una conferència del Dalai Lama a Barcelona, al Palau Sant Jordi. 

Li van demanar a Maria del Mar que recolzés l'acte cantant el Cant de la Sibil.la, el cant més antic que es conserva en català basat en l'Apocalipsi de Sant Joan i que es canta en la nit de Nadal. "Vaig triar aquest tema perquè, en ser un cant gregorià d'estructura musical molt repetitiva, podia, en certa mesura, assemblar –se als mantres tibetans". Ella no va dubtar ni un instant a fer-ho. Són molts, incomptables, els premis que Maria del Mar ha rebut al llarg de la seva vida tant aquí com a l'estranger. L'últim, la medalla al mèrit de les Belles Arts

Son moltíssimes, les cançons de Maria del Mar que formen part de la banda sonora de la gent de la meva generació, però per sobre de totes hi ha un himne que ressona cada dia amb més força: Què volen aquesta gent? Que amb lletra del poeta Lluís Serrahima i música de Maria del Mar, explica la història del crim d'Enrique Ruano,

enrique ruano

 jove estudiant antifranquista mort davant de la seva mare en caure per una finestra quan la policia va entrar de matinada a casa. Aquí la tens cantant al Palau de la Música de Barcelona amb un altre dels grups mítics de la lluita per la llibertat i la justícia: els xilens Quilapayún.

fotos de internet. serán retirados a petición.