Què fer quan es veu a la mort cara a
cara?, Què fer quan ens sentim sols davant el immens buit que s'obre davant
nostre?, Què fer quan som conscients que el nostre camí ha arribat al final?
Cadascú trobarà la seva resposta, perquè cada un té la seva pròpia resposta. La
pel·lícula "El mestre de música" ("Le maître de musique")
ens explica la resposta que va trobar l’home que havia dedicat la seva vida
completament a la recerca de la bellesa. La va trobar en la música, en el bel
canto. La seva prodigiosa veu de baríton va ser la que va marcar el rumb de la
seva vida, una vida que ara es disposa a abandonar.
Conscient de la greu malaltia que
pateix, decideix abandonar per sempre els escenaris, retirar-se quan encara té
forces per donar el millor de si mateix, per donar-se per complet. A aquest pas
li segueix un altre no menys dolorós: enfrontar al seu passat, al que ha fet
amb la seva vida, al que va deixar de fer, i, el que és de vegades més difícil,
a aprendre a acceptar-ho. I és des d'aquesta acceptació des de la qual troba la
resposta a totes aquestes preguntes que tots, tard o d'hora, ens haurem de fer.
I la seva resposta és ensenyar, compartir tot el que sap, tot el que ha après
al llarg de la seva vida, transmetre a dos joves cantants perquè el seu art no mori
amb ell, per deixar empremta del seu efímer pas pel món, per fer l'únic que
dóna sentit a les nostres vides: donar.
Opera prima de Gérard Corbiau, director
d'altres veritables obres mestres sobre el món de la música com
"Farinelli" i "Le Roi danse", "El mestre de
música" va estar nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula en parla no
anglesa. La passió per la música de Corbiau l'ha portat a fer que la pròpia
música sigui sempre una de les protagonistes principals de les seves
pel·lícules. "El mestre de música" és un superb banquet de bellesa,
de subtilitat, d'harmonia i, sobretot, d'amor a la vida.
Protagonitzada per Jose Van Dam, una de
les millors veus de la lírica mundial, ens porta a un món poètic i màgic,
aquest món on, com diria Julio Llamazares, la pluja és groga, perquè és la
pluja de les fulles de la tardor, l'tardor de la vida, perquè és el groc de la
memòria, de la solitud i de l'oblit. Cada pla d'aquesta pel·lícula és un quadre
ple de poesia, color i bellesa, un quadre on habita la malenconia i on la
saviesa del silenci parla amb els acords de Bellini, de Verdi, de Schubert o de
Mahler ... És en aquesta pel·lícula on vaig descobrir una de les àries més
belles que s'han escrit mai: "Sorgi o pare", de la tantes vegades
injustament oblidada òpera Bianca i Fernando, de Bellini. Aquí tens
l'enregistrament d'aquesta ària que va fer Claudia Muzio el 1922
El mestre de música "és aquest Joachim Dallayrac fabulosament
interpretat per Van Dam, un ésser aparentment callat i solitari. I dic
aparentment perquè encara que utilitza poques paraules i solem veure-li gairebé
sempre sol, és una persona capaç de fer parlar al silenci i que mai està sola,
perquè sempre està acompanyada per tots els éssers als quals ha estimat al
llarg de la seva vida, per totes les persones amb qui ha compartit
l'experiència de la música i de la vida.
Això és el que en realitat és Joachim Dallayrac, un mestre de la vida que
ensenya a Sophie i Jean, els seus dos joves pupils, a saber veure que la
felicitat no es troba fora de nosaltres, que no és una cosa que haguem de
buscar o que perseguir, sinó que viu en el més profund del nostre cor, perquè
la felicitat no és quelcom que es pugui buscar, sinó que és una cosa que ens
troba quan veritablement estem preparats perquè ens trobi, quan hem entès que,
al final, només ens quedarà el que haguem estat capaços de donar ...
Quan, en arribar l'hora de l'última cita, mirem enrere, veiem la futilitat
de les coses perdudes i el nul valor dels béns que tant ens va costar adquirir,
veiem l'absurd dels problemes que tant ens van preocupar, el sense sentit de
les angoixes i les pors que ens van impedir viure, i ens adonem que hem dedicat
la major part de la nostra vida a fer coses que no han estat més que una inútil
pèrdua de temps, un constant apartar del que veritablement importava, del que,
conscientment unes vegades i inconscientment les més, guiava els nostres passos
... I també acudeixen, com si les estiguéssim vivint en aquest precís instant,
totes les ocasions perdudes, desaprofitades, de compartir el nostre afecte, el
nostre amor i la nostra alegria ajudant a que altres fossin feliços i fent-nos,
sense saber-ho, també feliços a nosaltres mateixos.
És en aquest moment quan et replanteges el que has fet amb la teva vida,
quan t'adones que els teus moments més feliços no els vas trobar en les grans
coses que inútilment perseguies, sinó en aquelles aparentment petites i sense
importància que vas trobar en el teu camí.
És en aquest moment quan desitjaries poder viure un dia més, unes hores
més, uns minuts més, per poder fer tot allò que vas deixar pendent, per donar
les abraçades que no vas donar, per creuar una última mirada amb la persona
estimada, l'última somriure amb els que han estat els teus companys en l'etapa
final del viatge ... I també és llavors quan vénen a la teva ment, com
ganivets, cada matí desaprofitades, cada tarda tirades, cada nit no viscudes
... És llavors quan t'adones que només importa el present, el teu aquí i tu
ara, perquè és llavors, i només llavors, quan de veritat comprens que el futur
i el passat no existeixen i que mai han existit.
Queden enrere les pors, la mort no t'espanta, tan sols li demanes que no
sigui dolorosa, i una immensa sensació de pau t'envaeix per complet. Ets
conscient que això s'acaba, que el teu viatge ha arribat al final, que són
moltes les coses que has deixat per fer, algunes més, les que vas fer i,
possiblement, moltes més les que mai et vas atrevir a fer ... Però mires enrere
sense ira, ja no tenen sentit sentiments així, i veus que, al llarg del camí
que vas recorre també han crescut flors, aquestes flors que, de vegades sense
saber-ho plantes quan vas decidir compartir alguna cosa amb els altres, quan de
veritat et vas donar, quan vas estimar. És llavors quan, finalment, entens que
viure no era més que donar, que només era estimar ..
I això és el que fa que Joachim Dallayrac decideixi aprofitar l'escàs temps
que li queda per compartir tot el que sap amb aquests dos joves que, aliens a
la possibilitat de la mort com estan tots els joves, reben com si fossin
simples cases de música . Del millor dels mestres, però només classes de
música. Només el temps i el que el sofriment els ensenyi els permetrà entendre
que el que en veritat rebien eren immenses lliçons de vida, d'amor a la vida
...
Aquí tens a José Van Dam interpretant en un dels moments de la pel·lícula
An Die Musik, de Schubert:
Al
llarg de "El mestre de música" assistim al procés de formació
de Sophie i de Jean, un procés que culmina amb la seva presentació en un concurs
de cant. La seva interpretació del Sempre allibera, de La Traviata, els fa
guanyar el primer premi. El paper de Sophie l'interpreta Anne Roussel, a la
qual dóna la seva veu la soprano Dinah Bryant, i el de Jean, interpretat per
Philippe Volter, rep la veu del tenor Jerome Pruett. En l'escena podem veure,
assegut a primera fila i empassant-se la bilis, a qui durant tota la seva vida
va intentar inútilment ser rival de Dallayrac, el Príncep Scotti, acompanyat
del seu deixeble:
Un dels moments més intensos de "El mestre de
música" és el del cèlebre duel entre Jean, el deixeble de Dallayrac i
Arcas, el deixeble del Príncep Scotti. Un duel amb màscara, per no poder
identificar el cantant, que els porta a intentar donar el millor de si
mateixos. Haver perdut el seu duel de jove amb Dallayrac és el que fa que el
Príncep Scotti li odiï tan intensament. Aquesta és l'oportunitat de la seva
revenja. Porta tota la seva vida esperant-la. El tema escollit és "A tant
duol", de Bianca i Fernando. Aquí tens aquest duel:
Però sens dubte l'escena que més em va
agradar va ser quan vaig veure aquesta pel·lícula que és va estrenar el
1988, és l'escena final, la del funeral. Els suaus acords de Mahler amb la
impressionant veu de Van Dam acompanyant el malenconiós i lànguid fluir de les
barques entre la boira del riu, aquest riu que no és més que la llacuna
Estígia, amb els seus penjadors vestits de negre en peu, eterns Carontes, guies
de les ànimes dels morts, perdent-se entre el blau de la boira i de l'oblit és
una imatge d'una bellesa que em costarà oblidar...
8 comentaris:
No he visto la película, pero la describes tan bien que prometo visionarla...salut
Miquel, te aseguro que es muy buena, tanto por el tema como por la música. He procurado describirla lo mejor posible, gracias.
Salut.
No la vaig veure i penso recuperar-la. M0agrada molt la música i m'interessa molt aquest tipus de meditació sobre l'existència, sobre l'art, sobre la vida en general. I també les novel.les i pel.lícules d'aprenentatge, en que un en surt enriquit de la mateixa manera que els personatges.
Respecte a l'òpera de Bellini és efectivament una òpara molt minoritària, crec que de joventut, i tampoc la conec.
Una bona cosa a fer en aquestes tardes/nits d'estiu, tan llargues i plaents.
Ramon, no és que la vulgui explicar-la, només dir que crec val la pena viure-la.
La passió per la música i el procés d'aprenentatge són les claus d'aquesta història que va ramificant fins a desembocar en un conglomerat de passions més àmplies i universals. La complexitat d'aquesta atractiva història no acaba d'aflorar al complet en els resultats, on molts aspectes queden simplement esbossats, i jo me'ls faig meus creient que hi ha més d'una lectura, o bé perquè estic en un moment que faig moltes preguntes sobre la existència...i també de la mort, que ningú i pensa en la nostra cultura. Ara ho sento així, d'aquesta manera , però el conjunt és més que aparent. Quant a la música ja se com gaudeixes d'ella. T’envejo! Si, estic segur que t'agradarà. Pesaràs una bona tarda.
Una abraçada.
No es que serà veure la cara de la mort, però sincerament quan arribi serà una altra etapa de la vida ... Naixem, creixem, vivim i morim.
Però encara no ens ha arribat la hoa i cal seguír plantant cara a aquesta lletja, perquè crec que és lletja, la vida és bonica, amb tots els seus alts i baixos.
Un petonás i una abraçada Molt FORTA Josep.
El tema de la muerte es intocable.
Es dificil admitir que uno se larga y lo deja todo,materia ,hijos...Pero si se pensara en la muerte con más asiduidad, si cada día pensasemos que mpuede ser el último, si recapacitásemos en lo efimeros y fragiles que somos,te aseguro que seríamos mejores,nos concentraríamos más en el hecho de ser que de tener.
No podría vivir sin música.
Un abrazo
Mari Trini, esto no lo sabemos nadie, por lo menos en nuestra cultura.La vida si que es bonita si abrimos bien los ojos y nos dedicamos a observar la belleza que vive en cada momento.
Pero también pienso que nos han enseñado a echar de menos lo que no tenemos en vez de dar las gracias por lo que tenemos.
Un petó.
Genetticca, hay tantas cosas que nos han enseñado mal...Nos han inculcado el catalogar los resultados no deseados como fracasos. Que sepamos ajustar nuestras compras a nuestras necesidade, y no viceversa. Y con la muerte pasa lo que dices tu. Si hubiesemos sido educados para ella lo único que pasaria es que sería un paso más en la vida. Formaria parte de ella. Ahora no.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada