David Jou (1953)
Per què en diuen Espanya, si només són ells?
Per què en diuen Espanya, si només són ells,
la rapacitat d’ells i a benefici d’ells?
–el Madrid del poder, s’entén,
el de l’àrbitre tan sovint a favor,
el de l’orgia de guanys i de decrets,
el que enfonsa bancs i empreses i segueix cobrant fortunes,
el que fa pagar als altres els seus deliris de grandesa.
Controlar-ho tot, menystenir-ho tot,
malgastar-ho tot, donar lliçons de tot,
carregar-se de banderes espanyoles
i qualificar-se, impúdicament, de «no nacionalista».
Antes roja que rota, antes alemana que catalana,
antes hundida que catalana,
los toros son cultura y el catalán una vergüenza.
Retallem per deure menys –a preu d’escola i d’hospital–
i ells s’ho queden per als seus AVE ruïnosos
i els seus ministeris sense competències,
però farcits de funcionaris i d’alts càrrecs.
Explicar-se no serveix de res,
perquè ni t’escolten ni et volen escoltar,
ni t’entenen ni et volen entendre,
ni paguen el que deuen ni ho pensen pagar,
i prohibeixen consultes i referèndums.
Ens entendran millor quan en siguem fora
–Espanya era possible, però ells no l’han volguda:
la seva Espanya només són ells–.
Voler seguir a dintre és perdre el temps,
sempre resistint la seva voracitat sense límits,
suportant els seus controls, els seus desdenys,
els seus insults, les seves insolències.
Han abusat massa: seguir així ja no surt a compte:
demana més esforç quedar-s’hi que no pas marxar-ne.
Per poder ser, no ser d’Espanya
Si hem de fer tant d’esforç
perquè Espanya ens roba i no ens paga,
que el nostre esforç serveixi
per poder marxar d’Espanya.
Que tant d’esforç valgui per més
que per quedar-nos com estàvem:
entrebancats, espoliats,
silenciats pels que ens robaven.
Que tant d’esforç valgui un futur
més ple, més lliure, més diàfan:
posats a fer, apostar per ser;
per poder ser, no ser d’Espanya.
Com ens estan robant!
“Las comunidades que no cumplan con el déficit
será intervenidas.” Quin cinisme!:
ells són el nostre principal dèficit públic:
ens roben dotze mil milions a l’any,
no paguen el molt que ens deuen,
no inverteixen ni la quarta part del que han d’invertir,
ens desacrediten a Europa i al món,
se salten els pactes i les lleis,
i ara ens volen intervenir.
L’esforç que hem fet no compta,
els seus AVE ruïnosos sí.
Quan ells ens roben, no és confrontació;
quan nosaltres reclamem el nostre, és confrontació:
“los toros son cultura” que cal imposar;
el català no és cultura i es pot destruir.
Prou, ja n’hi ha prou.
La raó ho diu des de fa temps: independència.
Els boicots que ens faran ja ens els estan fent ara,
indirectament però implacablement:
amb el robatori insaciable, amb el drenatge constant.
Espanya la tenim en contra des de fa molts segles:
no serà nou que hi segueixi estant.
La raó ho diu des de fa temps: menys por a tenir por,
poc més podran prendre que el que ens estan prenent ara.
Independència: un present dur, però un futur al davant.
No pas per odi ni rancúnia
–ens plau la pau i la paraula–,
sinó per lògica, per somnis,
per dignitat, per eficàcia.
Per què en diuen Espanya, si només són ells?
Per què en diuen Espanya, si només són ells,
la rapacitat d’ells i a benefici d’ells?
–el Madrid del poder, s’entén,
el de l’àrbitre tan sovint a favor,
el de l’orgia de guanys i de decrets,
el que enfonsa bancs i empreses i segueix cobrant fortunes,
el que fa pagar als altres els seus deliris de grandesa.
Controlar-ho tot, menystenir-ho tot,
malgastar-ho tot, donar lliçons de tot,
carregar-se de banderes espanyoles
i qualificar-se, impúdicament, de «no nacionalista».
Antes roja que rota, antes alemana que catalana,
antes hundida que catalana,
los toros son cultura y el catalán una vergüenza.
Retallem per deure menys –a preu d’escola i d’hospital–
i ells s’ho queden per als seus AVE ruïnosos
i els seus ministeris sense competències,
però farcits de funcionaris i d’alts càrrecs.
Explicar-se no serveix de res,
perquè ni t’escolten ni et volen escoltar,
ni t’entenen ni et volen entendre,
ni paguen el que deuen ni ho pensen pagar,
i prohibeixen consultes i referèndums.
Ens entendran millor quan en siguem fora
–Espanya era possible, però ells no l’han volguda:
la seva Espanya només són ells–.
Voler seguir a dintre és perdre el temps,
sempre resistint la seva voracitat sense límits,
suportant els seus controls, els seus desdenys,
els seus insults, les seves insolències.
Han abusat massa: seguir així ja no surt a compte:
demana més esforç quedar-s’hi que no pas marxar-ne.
Per poder ser, no ser d’Espanya
Si hem de fer tant d’esforç
perquè Espanya ens roba i no ens paga,
que el nostre esforç serveixi
per poder marxar d’Espanya.
Que tant d’esforç valgui per més
que per quedar-nos com estàvem:
entrebancats, espoliats,
silenciats pels que ens robaven.
Que tant d’esforç valgui un futur
més ple, més lliure, més diàfan:
posats a fer, apostar per ser;
per poder ser, no ser d’Espanya.
Com ens estan robant!
“Las comunidades que no cumplan con el déficit
será intervenidas.” Quin cinisme!:
ells són el nostre principal dèficit públic:
ens roben dotze mil milions a l’any,
no paguen el molt que ens deuen,
no inverteixen ni la quarta part del que han d’invertir,
ens desacrediten a Europa i al món,
se salten els pactes i les lleis,
i ara ens volen intervenir.
L’esforç que hem fet no compta,
els seus AVE ruïnosos sí.
Quan ells ens roben, no és confrontació;
quan nosaltres reclamem el nostre, és confrontació:
“los toros son cultura” que cal imposar;
el català no és cultura i es pot destruir.
Prou, ja n’hi ha prou.
La raó ho diu des de fa temps: independència.
Els boicots que ens faran ja ens els estan fent ara,
indirectament però implacablement:
amb el robatori insaciable, amb el drenatge constant.
Espanya la tenim en contra des de fa molts segles:
no serà nou que hi segueixi estant.
La raó ho diu des de fa temps: menys por a tenir por,
poc més podran prendre que el que ens estan prenent ara.
Independència: un present dur, però un futur al davant.
No pas per odi ni rancúnia
–ens plau la pau i la paraula–,
sinó per lògica, per somnis,
per dignitat, per eficàcia.
David Jou i Mirabent (primavera 2012)
David
Jou i Mirabent va néixer a Sitges el 1953. És poeta i físic. En la seva poesia
ha explorat especialment les temàtiques científica, religiosa i mediterrània, i
noves formes poètiques amb un fort component visual, inspirades en formes de la
natura.
El conjunt de la seva obra poètica ha estat aplegada en els volumsL'èxtasi i el càlcul. Obra poètica I (2002), i L'huracà sobre els mapes. Obra poètica II (2004). Entre la vintena de títols que componen aquesta obra destaquen A Barcelona (2004), Escuma i turbulència(2004), Els ulls del falcó maltès. Poemes sobre cinema (2000), Joc d'ombres (1999), Transfiguracions (1998), Basilisc (1997), A la deriva blava (1986), Mirall de vellut negre (1981), la trilogia Tapís(1982), Teoria (1987) i Urpes de fumera (1992), i l'antologia Entre el mirall i les ombres (1995).
Alguns dels seus llibres han estat traduïts al castellà, francès, anglès, alemany o rus. És autor d'assaigs com Ciència, fe, poesia (2002), El temps i la memòria en la ciència contemporània (2001), Matèria i materialisme (1998), Algunes qüestions sobre ciència i fe (1992),L'escultor Pere Jou (1991) i d'una extensa obra de recerca en termodinàmica de processos irreversibles en revistes i llibres de difusió internacional com Introduction to the thermodynamics of biological processes (amb J. E. Llebot), Extended irreversible thermodynamics(amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon) i Thermodynamics of fluids under flow (amb J. Casas-Vázquez i M. Criado-Sancho).
És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Agraeixo a l’amic KRTque m’ha fet conèixer aquests poemes, i al seu autor, David Jou, qui, per mitjà de Florenci Crivillé, m’autoritza a publicar-los en aquest bloc.
El conjunt de la seva obra poètica ha estat aplegada en els volumsL'èxtasi i el càlcul. Obra poètica I (2002), i L'huracà sobre els mapes. Obra poètica II (2004). Entre la vintena de títols que componen aquesta obra destaquen A Barcelona (2004), Escuma i turbulència(2004), Els ulls del falcó maltès. Poemes sobre cinema (2000), Joc d'ombres (1999), Transfiguracions (1998), Basilisc (1997), A la deriva blava (1986), Mirall de vellut negre (1981), la trilogia Tapís(1982), Teoria (1987) i Urpes de fumera (1992), i l'antologia Entre el mirall i les ombres (1995).
Alguns dels seus llibres han estat traduïts al castellà, francès, anglès, alemany o rus. És autor d'assaigs com Ciència, fe, poesia (2002), El temps i la memòria en la ciència contemporània (2001), Matèria i materialisme (1998), Algunes qüestions sobre ciència i fe (1992),L'escultor Pere Jou (1991) i d'una extensa obra de recerca en termodinàmica de processos irreversibles en revistes i llibres de difusió internacional com Introduction to the thermodynamics of biological processes (amb J. E. Llebot), Extended irreversible thermodynamics(amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon) i Thermodynamics of fluids under flow (amb J. Casas-Vázquez i M. Criado-Sancho).
És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Agraeixo a l’amic KRTque m’ha fet conèixer aquests poemes, i al seu autor, David Jou, qui, per mitjà de Florenci Crivillé, m’autoritza a publicar-los en aquest bloc.
16 comentaris:
M´agraden...no sabía res d´ells...salut
Efectivamente, decir esto un día como hoy es mojarse como mana y sobre todo tener muy claro que España tal y como la muestran no somos todos.
Se ha de tener mucho valor no sólo para escribirlo sino también para publicarlo.
Que ayer a mi me diera igual pero exactamente igual el fútbol porque considero que las cosas no están para tonterías es sinónimo de muchas cosas pero te aseguro Josep que ninguna buena para los españoles, por lo tanto sé lo que soy, como me muestro, lo que siento y la discriminación que sufro muchas veces por ser como soy.
A mí me preocupa la educación del país, la sanidad pública, los niños-as sin recursos básicos y no básicos, me preocupa el deterioro en tantos sentidos...Que permitimos, a todos los niveles. Me preocupa y lloro por la insolidaridad del ser humano y la no lucha por los derechos de cualquier ser humano, me preocupa no ser quién verdaderamente siento que soy.
No estoy contenta por lo tanto no celebro nada de nada, el respiro que llaman ellos yo lo llamo "tomadura de pelo" a buen entendedor…a estas alturas, pocas cosas ya se pueden añadir.
Un poste maravilloso Josep, especialmente necesario pero ya sabemos lo que ocurre con la verdad, que sólo interesa a unos pocos.
Un abrazo amigo mio.
didi.
Vaig llegir els seus poemes en un bloc aquesta setmana passada.
Què dius, Josep? No et fa una gran ilusió que siguem campions de tot? No et fa una gran ilusió que, tot i que els científics joves s'hagin d'exiliar, en aquest país els futbolistes visquin com Deu?
Ja sé que tot el que dic és demagògic, ja ho sé. Però sé també que el que alguns celebren és, en el fons, una gran mentida.
Ara he tornat a llegir els poemas i la teva coda, les tres darreres línies, perquè anava pensant, on era que jo vaig llegir la setmana passada a aquest poeta? Val, és clar, al bloc de KRT.
Jo trobo que a més de compartir hi ha una altra cosa: la necessitat de que les veus insubornables es facin presents... és a dir, extendre noms com el de Jou, que fins la setmana passada m'era totalment desconegut. Si la cultura sempre necessita suports i veus que la propaguin, la nostra ho necessita de manera especial. Gràcies a tu, al Ramon i lògicament al David Jou.
Miquel, yo tampoco lo conocia hasta principio de esta semana. Creo de verdad que tiene la razón. No puede ser tanta mentira y tanto engaño durante tanto tiempo. Y porque está escrito antes, creo que si lo hace hoy se acuerda de La Roja, que así se acaba por tapar todo.
Salut.
Miquel, yo tampoco lo conocia hasta principio de esta semana. Creo de verdad que tiene la razón. No puede ser tanta mentira y tanto engaño durante tanto tiempo. Y porque está escrito antes, creo que si lo hace hoy se acuerda de La Roja, que así se acaba por tapar todo.
Salut.
Didi, mientras en el cielo de Ibiza estaba lleno de humo del incendio de Valencia, Rajoy celebrando la más grandiosa de las victorias de La Roja. Es inmoral, con un un gasto inmenso que no sabremos nunca. Catalunya protestó, al igual que lo ha hecho toda la vida con lo que consideramos nuestro y se queda en el Madrid oficial. Creo en el discurso de este señor porque se como te sientes tu y yo. Lo estamos pasando muy mal, y veo que este pais nunca ha puesto remedio a esta Catalunya que cada vez más la gente se da cuenta del expolio del Estado Central a cuesta nuestra, y tu también estás conmigo porque tu también eres expoliada . El otro dia decia yo en referencia a lo que ocurre con la lengua, no solo en Valencia, sino también en Mallorca y La Franja de Ponent, y un poco todo en general; decia que a pesar de todo, los catalanes continuamos bregando incansablemente con nuestras cosas. Al igual que todos. Porque es evidente que no somos mejor que nadie. De hecho, nadie es mejor que nadie. Somos iguales al resto. Pero sí que hay una certeza: en España quieren que los catalanes seamos españoles y mudos. Y mira tú, lo segundo no nos gusta, y lo primero cada día menos.
Nos preocupamos por las cosas nuestras que no llegan. Por el desanimo. Por los impuestos que nos hacen pagar de más. A veces doble (autopistas por ejemplo) y medicinas. Por la crisis financiera mundial, y por las operaciones de cirugía estética de una señora malcarada que no podrá comprender nunca ni el sentimiento de nuestra lengua ni tampoco nuestra cultura. Didi, queremos ser como somos y no nos dejan. La gente cada vez más quiere la Independencia. Hay un 51% de personas que dicen Si, por un 21% No. Y a buen seguro no es por hablar o no catalán ni por sentimiento, es porque mientras nosotros ( tu incluida) miras hacia un sitio esta España que no nos quiere se mira a si misma. Y esto que aquí también tenemos el gobierno que merecemos.
Y esto de La Roja me recuerda tanto el gol de Marcelino en la época Franquista....
Tu no habias nacido. Era también una final de la Copa de Europa, como esta, y jugabamos contra Rusia. Habia que ganar o si o si. Rusia era el enemigo y lo otro era pan y circo. Un circo pésimo, claro. En Castilla dicen que una buena capa todo lo tapa. Cuanta razón. Verás, verás cuantos festejos, pero nos pasará como el cuento de La Cenicienta, que cuando den las doce....
Que triste, la periodista le pregunta a Rajoy por Europa y le contesta:"Ya ve, metido en estos lios"
Un abrazo fuerte amiga.
Didi. Las cosas no vienen ni son de ahora, lee este párrafo de este escrito antiguo sobre un poema pero que no parece tener 100 años.
En el año 1898, inmediatamente después de la guerra, uno de los grandes poetas catalanes, Joan Maragall, escribió una "Oda a Espanya" que se ha convertido por muy diversas razones en uno de los poemas más citados de la literatura catalana.
http://vivenciesjosep.blogspot.com.es/2012/06/bon-dia-catalunya.html
Un beso.
No Ramon, no estic content, estic cabrejat. És clar que estem tapant una gran mentida. Com li deia a Didi aquests festes són com les de Franco, El gol de Marcelino, el teu crec que tampoc havies nascut. Hi havia que tapar-ho tot, com ara. És igual Europa, és igual que Didi, el teu jo i tots ens fotem, la qüestió és el demostrar el que és aquesta Espanya, L'Espanya que denunciava Pepe Rubianes.
Crec que no som com ells, per això m'agrada el que diu Jou, I encara que torni a recordar Didi, (és una gran persona i gran amiga) també em dol per ella, una castellana de veritat, una castellana de Miguel Hernández, que ara viu a Eivissa, que parla el català com tu i jo, però lògicament també estima les seves arrels, suposo que com tots. I a mi em fa patir. Mira el que ens diu..
Gràcies. Una abraçada.
Ellos malgastan y nosotros somos los que tenemos que pagar las consecuencias, no hay derecho a ello, y encima, nos recortan en los sectores más importantes como es la sanidad y educación, y a los más desfavorecidos como son los jubilados, esto no tiene nombre.
Un beso.
no te enfades por la roja , se vayan a la M...
Qué asco de verdad, mientras todo va como va, de mal en peor, mira de esas cosas prefiero ni hablar, que luego se me va la lengua....
Un abrazo querido Josep, y a hacer mucha, mucha bondad en todo, un Petó.
Hola amic
Una entrada mol bona.
Ara,despres del futbol, continuarem entretinguts amb les olimpiades,aixì roda el mon, el circ huma, la pantomina,el amagar per no patir.
estic una mica farta,però de tanta xerrada, sembla que tothom te les coses clares,però ningú mou el cul.
Aquesta gentusa s'han asegurat de sembrar la por,`per evitar vagues i manifestacions. Amb les vagues poden despedir a la genrt del treball i amb les manifestacións empresonar-la. Això,está clar, pasaría en el cas de que sols fosin quatre gats els que es moguesin, pero si tots fosim com una gran orquestra, units per fer un mateix só, casascú amb el seu instrument i la seva pesonal partitura, pero units, reforçant la força, empenyen l'anim per cambiar les coses.
Jo et puc aseverar que les coses cambiarien,perque no es pot empresonar tot un país ni deixar sense treball a tota una nació.
Pero desgraciadament hi ha mols cagadubtes, molta por, molt facha, molta ignorancia, es per aixó que mai no sortirem de la merda que naltros mateixos caguem, amb perdó.
una abraçada i anim
Mari Trini, quizas es verdad que no deberia enfadarme, pero es que pasan los años y no solucionamos nada. Siempre es lo mismo. Pan y circo. Y ahora tenemos el pan duro y el circo hecho una porqueria.
Me gustaria que la gente pensara por si misma, pero no es así..
Un petó.
Ai, amiga meva! Quina gran utopia la teva, formar una gran orquestra entre tots. Aquí els únics que han sabut fer una gran orquestra d'esclaus són ells. Fins podria assegurar que aviat no els caldrà ni un director. Nosaltres mateixos estem contens i ballem el que ens posen, i sense dir ni piu.
Una abraçada
En David Jou, no nomes es cientific, sino que un bon catala i creient fervoros ! Es un dels grans !
Joan, moltes gràcies per venir fins aquí. Crec que coneixes en David Jou molt millor que jo. Si tens un bloc i em dones la direcció et llegiré amb molt de gust.
Ha estat un plaer.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada