divendres, 29 de juny de 2012

On és la frontera entre la veritat i la mentida

 On és la frontera entre la veritat i la mentida en el món de la parella, on acaba la ficció i comença la realitat?, Què hi ha darrere de la màscara després de la qual ens amaguem?, Quins pactes arribem a fer per poder sobreviure?, després de les discussions de parella, hi ha amor,?, odi?, o odi disfressat d'amor?, què fer quan ja només veiem els fils de la persona a la que al seu dia idealitzem?, ¿tallar?, pretendre no veure'ls?, què fer quan destruïm el que més estimem?, per què ho destruïm?, quan comença el maltractament?, comença en deixar d'admirar a la persona que estimem, en no acceptar- tal com és en realitat, en voler canviar-la, en deixar de respectar-la, en projectar-hi les nostres pròpies frustracions, o comença fins i tot molt abans, en la nostra pròpia concepció possessiva de l'amor?, què s'amaga darrere de la violència, què després el maltractament psicològic?, la vida en parella és realment l'anhel de viure un projecte comú o no és més que una fugida de la nostra solitud ...? Aquestes i moltes altres preguntes són les que Edward Albee fa l'espectador en el seu "Qui té por de Virginia Woolf?.





Fa molt temps la van estrenar  en el teatre Romea de Barcelona (en la traducció de Josep Maria Pou) la versió en català dirigida per Daniel Veronese prodigiosament interpretada per Emma Vilarasau i Pere Arquillué, al costat de Mireia Aixalà i Ivan Benet, que posteriorment podria dur, en la versió castellana, al teatre Español de Madrid. No vaig tenir la fortuna de poder anar a l'estrena de Barcelona, ​​però després d'aquest llarg temps he pogut veure a través d'una cadena de televisió local de Barcelona, la​​ que crec que és un dels muntatges que més m'ha impactat en molts anys. Tot en ell és sensacional: la direcció, el treball dels actors, amb una Emma Vilarasau fabulosa, com sempre, donant vida a la dominant Martha i un Pere Arquillué capaç de transmetre els sentiments més contradictoris del dominat George, portant, i portant-nos a tots amb ell, de la vulnerabilitat i fragilitat més absolutes al cinisme extrem i l'agressivitat més

escruixidora. Veient-se diria que Albee va escriure aquesta obra pensant en ells. I Mireia Aixalà i Ivan Benet no es queden enrere fent viure la nit més surrealista i destructiva de la seva vida a la jove parella a la que encarnen que, convidats a prendre l'última copa a casa de Martha i George, es veuen immersos en el despietat combat en què han convertit la seva relació de parella.

 Fidel a la seva filosofia de que el teatre ha de ser com un dard llançat en la foscor, Veronese fuig de tot el que ell anomena "teatroso", de tot l'artificial, impostat, de tot el que no sigui autèntic i visceral. Exigeix ​​dels seus actors un compromís total, un despullar plenament partint de l'oblit de qualsevol concepció prèvia sobre l'obra i els personatges. Els demana que parlin com ho farien en la vida real, trepitjant els uns als altres, parlant mentre realitzen diferents accions, els demana que es treguin de sobre tot allò que sobra, que no és veritat i els exigeix ​​un ritme trepidant que mantenen al llarg de tota l'obra. Veronese mai havia treballat amb aquests actors i mai havia treballat en català, una llengua que desconeixia per complet quan va iniciar els assajos. Però això no va ser cap dificultat perquè molt aviat tots es van adonar que hablablan el mateix idioma. Com ell diu: "Els vaig demanar als actors que intentéssim treure'ns de sobre les idees teatrals que tenim sobre aquest material per poder aprofundir-ne la mesura que es vagi desenvolupant el nostre coneixement. Òbviament no podem deixar de tenir idees preconcebudes, però el més revolucionari del teatre resulta gairebé sempre estar molt a prop, però no en la nostra pròpia carrer. Confiem que hi ha terrenys que no hem visitat.




 Quins són? Realment no ho sé. Si els conegués per endavant el tiraria a perdre. Només espero que haguem comprès alguna cosa nova al final d'aquest procés, ja que com passa sempre, si això ens passa a nosaltres és molt probable que també el succeeixi al públic "

Perquè d'això tracta l'obra, del perillós i descarnat joc per la supervivència en què s'ha convertit el matrimoni de Martha i George, un joc pervers del que només ells han fixat les seves pròpies regles, un joc cruel i despietat en què no hi ha treva ni rendició possible i que, aquella nit, se'ls va de les mans. Als dos els agrada jugar a aquest joc de autodestruir i de destruir a l'altre utilitzant a consciència tot el que coneixen del seu rival, els seus punts febles, el que saben que més els pot fer mal i que més mal els pot fer. Es estimen?, S'odien ...? l'únic clar és que es necessiten, es necessiten per projectar a l'altre les seves pròpies frustracions, els seus somnis trencats, la seva falta d'esperança. Tots dos pertanyen al món universitari, ell és un professor d'Història frustrat i ella la filla del rector de la Universitat, una filla a la qual tots consideraven un bon partit i que, podent-se casar amb qualsevol dels altres professors va triar a George quan era un jove que tenia un futur prometedor. L'alcohol ha anat fent-se cada dia més present en les seves vides, són un parell 
d'alcohòlics conscients ja de que ni tan sols l'alcohol pot ofegar l'amargura que senten.
El seu joc, com l'alcohol, és una fugida, una fugida de si mateixos. Però als ulls de Albee la mentida no està sol en aquesta parella farta ja de si mateixa i de la vida. També està en la jove parella que arriba convidada a casa després la façana d'aparent família perfecta s'amaguen tèrbols interessos, hipocresies i manipulacions que tard o d'hora acabaran per explotar.





Albee (com Orson Welles fill adoptat per una família culta i adinerada que no va tenir una infància feliç), reflecteix en aquesta obra sense cap tipus d'embuts ni d'adorns seva pessimista concepció de la relació familiar i de parella. El títol en si és ja tota una declaració d'intencions: està inspirat en la cèlebre cançó qui té por del llop ferotge, el llop ferotge, el llop ferotge? de Els tres porquets, de Disney, i el nom de Virginia Woolf tampoc està triat a l'atzar, ja que les seves obres reflectien els conflictes psicològics i traumàtics dels seus personatges i la seva pròpia vida va ser un infern depressiu que va acabar en el suïcidi.


Però és una obra que té moltes, moltíssimes lectures. Si tenim en compte que els noms de la parella protagonista són precisament els del primer president dels EUA i de la seva dona, podem veure clarament un punyent anàlisi del que per Albee és el poder. Des d'aquesta òptica Virginia Woolf representaria a la societat. Albee no s'atura davant de res ni davant ningú. Arrossega als seus personatges fins al límit i no només no fuig dels conflictes, sinó que, com Tennesse Williams, els aborda fins al fons. El seu teatre no és un teatre fàcil ni fet perquè el públic passi una bona estona: és un mirall que posa a l'escenari davant de l'espectador que, des de la seva butaca, angoixat, sent que la barbàrie que està passant davant seu és una cosa que li resulta proper, o que almenys li sona.
En el joc entre Martha i George hi ha un únic tema tabú: la menció del seu fill absent. George, des del primer moment, li prohibeix a Martha esmentar. La presència / absència d'aquest fill es fa cada vegada més sufocant. Martha trenca la regla del joc i parla d'aquest fill al matrimoni convidat. George no l'hi perdona. El final del segon acte acaba donant peu al tercer quan George li diu a Honey, la jove convidada, que ha rebut un telegrama en què li anuncien que el seu fill ha mort. En l'explosió final del tercer acte Martha s'assabenta de la mort del seu fill, i l'espectador que aquest fill mai ha existit, que no ha estat més que una invenció de Martha i de George per donar sentit, a la seva manera, a seu matrimoni. La venjança de George ha estat terrorífica: li ha robat a Martha la il · lusió que ella més estimava. Un final obert, però, permet albergar un raig d'esperança, per petit que sigui.

En el món de la parella que ens presenta Albee crec que no existeix la frontera entre la ficció i la realitat, entre la imaginació i la vida real, entre la veritat i la mentida, com tampoc existeix aquesta línia que separa l'amor de l'odi, la llibertat de la possessió. Sens dubte, en acabar l’obra penso en la meva immensa sort per no tenir una relació com la de Martha i George, però en el  meu fons s'aterreix pensant que, en algun moment, m’he sentit identificat d'una o altra manera amb algun o alguns dels comportaments que ha vist en escena, i m’he  sentit identificat perquè se  perfectament que també li poden passar a qualsevol aquest aparentment feliç món bombolla en què s'hagi immers ...



6 comentaris:

Eastriver ha dit...

Vaig ser al Romea i en vaig sortir en silenci... Era evident que m'havia encantat, a mí i a les persones que anaven amb mi, pero l'obra és tan intensa que quan surts del teatre ni ho dius, perquè és com si t'haguessin fotut una hòstia, i llavors restes callat, sense dir res... Anavem pujant per les Rambles sense dir res... T'ha agradat? Molt ¿I l'Emma? Fantàstica, com sempre. I l'Arquillué? Un gran actor. Però no deiem res. No feiem escarafalls, doncs era una mica com si ens haguessin fotut una hòstia emocional.

Gran la teva crítica, aconsegueixen posar-me els pels de punta doncs connecten amb aquesta certesa dura i contundent de l'obra.

Una altra cosa, ja que avui parlem de teatre... M'he quedat amb les ganes de veure Agost, al Nacional. Però no hi havien entrades, esgotades tots els dies, no et pots imaginar com ho he sentit!

Josep ha dit...

Ja se que tu l'havies vist directament al Romea, ja ho vas dir al teu bloc però no vaig saber trobar-la. Jo l'he vista en una televisió de Barcelona, en una repetició. Jo, per veure-la em vaig preparar un llapis i un paper i vaig anar apuntant a tot córrer el meu parer sobre ella amb les preguntes que un es fa en aquest silenci que tan bé expresses. Gran obra, i crec que amb moltíssimes lectures En el meu cas i per culpa de l'alcohol tenia un cas proper. Nomes espero que haguem comprés alguna cosa nova al final d'aquest procés, ja que com passa sempre, si això ens passa a nosaltres és molt probable que també el succeeixi al públic. Quan veig alguna cosa de Kafka faig als mateix, llapis i paper. Kafka és molt complicat per a mi. No , no podré anar al Nacional a veure Agost, Estic castigat!!
Tinc també preses per aquest sistema una altra obra que em va agradar, encara que segur que a tu t'agradaria bastant més. Es tracta de "El mestre de música" ("Le maître de musique") Molt bona.

Moltes gràcies Ramon, i bones vacances.

genetticca ha dit...

Cada parella es un mon i el que es cou a cada mon es una questió digna de ser estudiada.
Suposo,però,que hi han factors mol comuns que ens fan pensar que tot es un mateix dilema. A la fi i al cap nomes som esers que treballen mons apart, de un mateix mon comú. Una abraçada.

Josep ha dit...

Tens tota la raó Genetticca, entre les preguntes i respostes que em faig també figura aquesta que el tú tan bé exposes. Si no està igual escrita almenys si la tinc en la ment. Tal com li comento a Ramon tenia un cas molt proper igual ...

Un petó, amiga.

Mª Trinidad ha dit...

HOLA JOSEP:
Como te he dicho por tf.yo ví la pelicula hace años en el cine.
Perdona por no contestarte antes pero
ya sabes.
Excelente post.
Un petó y moltes abraçadas.

Josep ha dit...

Mari Trini, no tienes que disculparte de nada, faltaria más. Para mi siempre estás..
La película es muy buena, y tiene tantas formas de verla como cosas pasan en la vida.

Un beso.