Tria els rics./ Elige a los ricos

foto actual: a la callada, amb la suavitat de les coses menors
abans: "Passatge de la Canadenca. Empresa eléctrica que va donar nom a la vaga de 1919
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL  (ARA, 19/05/2012)"Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919". Sempre he trobat una bellesa immensa en aquesta frase tan somera, concisa, adorable per precisa. És la inscripció d'una placa situada, com diu el text, al passatge que uneix el carrer Cabanes amb la plaça de les Tres Xemeneies, a tocar del Paral·lel. I dic que és una frase bella perquè conté exactament el que ha de contenir: la informació succinta d'un fet, en aquest cas heroic. La mateixa brevetat ens anima a saber-ne més. Per això voldria fer memòria d'aquella vaga èpica. Va fer història. Gràcies a la vaga de la Canadenca, dolorosa però triomfant, els treballadors van aconseguir un dret que avui ens sembla elemental, però que aleshores era gairebé una utopia: la jornada de vuit hores. Hem de pensar que el 1919 la dreta mantenia unes posicions ultraconservadores. 

Com el mateix dirigent de la dreta catalana, Francesc Cambó, per a qui la jornada de vuit hores era, literalment, "una de les pitjors bogeries que ha comès mai l'espècie humana". (És comprensible que algú com Cambó pensés així: ell no en treballava ni una.)

Com vivien, els nostres avis? La Barcelona dels anys 20 recorda molt el Nova York de Gangs of New York , amb la diferència que aquella Barcelona no era fictícia. La població patia dues grans violències. En primer lloc, la violència provocada per unes condicions urbanístiques i socials deplorables, i que s'expressaven en una criminalitat que només afectava la classe treballadora. Com els petits trinxeraires, i dic petits perquè els trinxeraires eren hordes de menors que atacaven qualsevol víctima indefensa. I en segon lloc, la violència del poder, una policia brutal que apallissava, engarjolava i torturava a discreció.

El 1919 un obrer guanyava entre 3 i 3,50 pessetes diàries. Això si era un home. Les dones, doblement discriminades, no en cobraven mai més de 2. Així, un matrimoni en què tots dos treballessin (i eren jornades de deu o dotze hores diàries) guanyava 5,50 pessetes al dia, però només l'allotjament ja en costava 1,65. Un parell d'espardenyes valien 1 pesseta, i només duraven un mes. Uns pantalons barats valien 2 pessetes, com les camises. La dieta gairebé mai no incloïa carn, només sopa, llegums, pa i vi dolent. És a dir, que el dispendi energètic consumia inevitablement les persones, degradant-les, perquè l'esforç laboral gastava moltes més calories que les ingerides. Ah, i pel que feia a les obreres adolescents, els empresaris acostumaven a tenir-hi drets sexuals.

En aquest context de misèria i repressió sembla increïble que un grup de treballadors aconseguís mobilitzar-se, organitzar una gran vaga i tirar-la endavant. En aquella època, les vagues no eren com les d'avui, sinó una guerra encoberta, en què si calia el govern cridava l'exèrcit. I, com dèiem, la policia torturava habitualment els detinguts. Sovint els arrencava les ungles, de vegades les parpelles. 

 fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya 

Com? Amb tenalles. Per això quan llegeixo textos tan espartans com els de la placa de la Canadenca, sento un d'aquests orgulls que pugen tòrax amunt. Orgull dels nostres avantpassats, de la nostra història. De saber que un petit, humil racó del Paral·lel amaga una heroïcitat col·lectiva rere una petita, humil placa. I està bé que sigui una petita placa i prou. Perquè un pensa: "Si una placa tan petita parla d'una epopeia tan gran, quantes gestes amagaran els racons d'aquesta ciutat?"

Dit tot això, voldria afegir-hi un detall informatiu nimi, un no-res: la nostra estimada placa ja no hi és. I ara és possible que molts lectors es preguntin qui ha estat el brètol, l'indesitjable, la tribu urbana que ha malmès aquest tresor cívic. El problema és que la placa no ha estat trencada, sinó substituïda. Dissimuladament, subreptíciament. Com qui no vol la cosa. (Els mateixos dies, per cert, que l'ajuntament es nega a buscar un nom més apropiat per a la plaça Joan Carles I, que ja comença a ser coneguda popularment com "l'Elefanta").

Bé doncs, ara a la nostra placa, que ja no és humil ni digna, hi posa: "Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911". És a dir, on es rendia tribut a milers d'herois anònims, que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col·lectiu, ara es reivindica la figura d'un individu avariciós que ja té al seu nom una avinguda i fins i tot una estàtua a Pedralbes. I un no pot evitar preguntar-se: es pot ser més mesquí?

Jo no vinc del camp del periodisme, però en aquest cas m'he permès convertir-me en un Tintín. I després d'àrdues investigacions puc comunicar-los que he descobert l'autor de la usurpació.

Ha estat Cambó.

CASTELLANO


ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL (ARA, 05/19/2012)
"Pasaje de la Canadiense. Empresa eléctrica que dio nombre a la huelga de 1919". Siempre he encontrado una belleza inmensa en esta frase tan somera, concisa, adorable por precisa. Es la inscripción de una placa situada, como dice el texto, en el pasaje que une la calle Cabanes con la plaza de las Tres Chimeneas, junto al Paral · lel. Y digo que es una frase hermosa porque contiene exactamente lo que debe contener: la información sucinta de un hecho, en este caso heroico. La misma brevedad nos anima a saber más. Así que quisiera hacer memoria de aquella huelga épica. Hizo historia. Gracias a la huelga de la Canadiense, dolorosa pero triunfante, los trabajadores consiguieron un derecho que hoy nos parece elemental, pero que entonces era casi una utopía: la jornada de ocho horas. Debemos pensar que en 1919 la derecha mantenía unas posiciones ultraconservadoras. Como el mismo dirigente de la derecha catalana, Francesc Cambó, para quien la jornada de ocho horas era, literalmente, "una de las peores locuras que ha cometido nunca la especie humana". (Es comprensible que alguien como Cambó pensara así: él no trabajaba ni una.)

Como vivían, nuestros abuelos? La Barcelona de los años 20 recuerda mucho el Nueva York de Gangs of New York, con la diferencia que aquella Barcelona no era ficticia. La población sufría dos grandes violencias. En primer lugar, la violencia provocada por unas condiciones urbanísticas y sociales deplorables, y que se expresaban en una criminalidad que sólo afectaba a la clase trabajadora. Como los pequeños golfos, y digo pequeños porque los golfos eran hordas de menores que atacaban cualquier víctima indefensa. Y en segundo lugar, la violencia del poder, una policía brutal que apaleaba, encarcelado y torturaba a discreción.
En 1919 un obrero ganaba entre 3 y 3,50 pesetas diarias. Eso si era un hombre. Las mujeres, doblemente discriminadas, no cobraban nunca más de 2. Así, un matrimonio en que ambos trabajaran (y eran jornadas de diez o doce horas diarias) ganaba 5,50 pesetas al día, pero sólo el alojamiento ya costaba 1,65. Un par de alpargatas valían 1 peseta, y sólo duraban un mes. Unos pantalones baratos valían 2 pesetas, como las camisas. La dieta casi nunca incluía carne, sólo sopa, legumbres, pan y vino malo. Es decir, que el dispendio energético consumía inevitablemente las personas, degradándose, porque el esfuerzo laboral gastaba muchas más calorías que las ingeridas. Ah, y en cuanto a las obreras adolescentes, los empresarios acostumbraban a tener derechos sexuales.

En este contexto de miseria y represión parece increíble que un grupo de trabajadores lograra movilizarse, organizar una gran huelga y llevarla adelante. En aquella época, las huelgas no eran como las de hoy, sino una guerra encubierta, en la que si era necesario el gobierno llamaba el ejército. Y, como decíamos, la policía torturaba habitualmente a los detenidos. A menudo les arrancaba las uñas, a veces los párpados. ¿Cómo? Con tenazas. Por eso cuando leo textos tan espartanos como los de la placa de la Canadiense, siento uno de esos orgullos que suben tórax arriba. Orgullo de nuestros antepasados, de nuestra historia. De saber que un pequeño, humilde rincón del Paralelo esconde una heroicidad colectiva tras una pequeña, humilde placa. Y está bien que sea una pequeña placa y nada más. Porque uno piensa: "Si una placa tan pequeña habla de una epopeya tan grande, ¿cuántas hazañas esconderán los rincones de esta ciudad?"

Dicho todo esto, quisiera añadir un detalle informativo nimio, una nada: nuestra querida placa ya no está. Y ahora es posible que muchos lectores se pregunten quién ha sido el gamberro, el indeseable, la tribu urbana que ha dañado este tesoro cívico. El problema es que la placa no ha sido rota, sino sustituida. Disimuladamente, subrepticiamente. Como quien no quiere la cosa. (Los mismos días, por cierto, que el ayuntamiento se niega a buscar un nombre más apropiado para la plaza Juan Carlos I, que ya empieza a ser conocida popularmente como "la Elefanta").
Bien pues, ahora a nuestra placa, que ya no es humilde ni digna, pone: "Pasaje de la Canadiense. Empresa fundada por Fred Stark Pearson en 1911". Es decir, donde se rendía tributo a miles de héroes anónimos, que gracias a su sacrificio lograron un bien colectivo, ahora se reivindica la figura de un individuo avaricioso que ya tiene a su nombre una avenida e incluso una estatua en Pedralbes. Y uno no puede evitar preguntarse: se puede ser más mezquino?
Yo no vengo del campo del periodismo, pero en este caso me he permitido convertirme en un Tintín. Y después de arduas investigaciones puedo comunicarles que he descubierto el autor de la usurpación.

Ha sido Cambó.