una qüestió de dignitat /una cuestión de dignidad

Antoni Bassas

La sentència del català a l’escola.
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n’ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l’exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima
Som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

Persistència:
A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l’espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l’espanyol, sinó amb l’anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l’únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l’ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d’immigrants la llengua de la família és l’amazig, l’àrab, l’urdú o l’espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació:
Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l’Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE.
Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d’anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.
Així s’han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d’aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament:

No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d’impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d’aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d’un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l’única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat

Antoni Bassas

La sentencia del catalán en la escuela.
Para empezar, miremos esto con serenidad: Cataluña ha pasado de mucho peores y, a diferencia del drama de la guerra, el exilio y la dictadura de nuestros padres, nada de lo que pase ahora no nos coge ni cautivos ni desarmados.
Autoestima
Estamos en el lado correcto de la historia. A pesar de todos los intentos de aniquilación, Cataluña y su lengua aún existen, mil años después. Aquellos que abracen la causa de la libertad y de la cultura no pueden sino abrazar la causa de Cataluña.

Persistencia:
A veces, hay que repetir lo obvio. Para nosotros, el español es más que un idioma útil para ir por el mundo, y para muchos de nosotros, es una lengua de la familia, si no la lengua de la familia.
Su superioridad demográfica es tremenda, sin olvidar que estamos obligados a saberlo por ley. Por eso todos los catalanohablantes somos bilingües. Por eso nuestro sistema educativo garantiza el conocimiento del catalán y el castellano al final de la enseñanza obligatoria. Los catalanohablantes no tenemos ningún problema con el español, sino con el inglés.
Cualquiera que no niegue la realidad de Cataluña sabe que el único problema real es al revés: como garantizar el conocimiento y el uso del catalán de todos los que viven en Cataluña, sobre todo ahora, cuando para cientos de miles de inmigrantes la lengua de la familia es el amazig, el árabe, el urdu o el español de Sudamérica. Este es el problema y por ello la inmersión es imprescindible.
Indignación:
Cataluña siguió los procedimientos previstos en la ley y votar si al Estatuto, aunque ya venía recortado por el Congreso, víctima de la calculada histeria política del Partido Popular y el alma jacobina del PSOE.
Un Tribunal Constitucional desacreditado lo sentenció políticamente, y ahora resulta que tenemos que ir hacia atrás? De ninguna manera. La dignidad pasa por un gesto excepcional de desobediencia.
Así se han comportado otros pueblos en el curso de la historia, y ahora nos toca a nosotros. (Eso sí, no hacemos aspavientos con las sentencias si después no somos capaces de aguantar una conversación en catalán o nos dirigimos en castellano a un desconocido.)
Hacer un pensamiento:
No podemos seguir viviendo en este continuo estrés nacional. No podemos admitir que España nos trate como un estorbo, que presente la lengua catalana en términos de conflicto, que nos agote fiscalmente, que ignore nuestra producción cultural, que haya llegado a boicotear hacernos comercialmente y que, encima, alimente y propague diariamente la mentira sobre Cataluña, no importa que hable de lengua o de impuestos. Ya hace demasiado tiempo que dura, y todos lo vemos. Las llamadas al desacato de la sentencia de estos días, o la insumisión fiscal meses atrás, son manifestaciones de un malestar constante que evidencia un problema de fondo que no hace más que crecer y que ya no podemos ignorar ni legar a la próxima generación : la única convivencia posible con España es la de dos buenos vecinos. Cataluña no puede seguir siendo tratada con los mismos derechos que un menor de edad.
Ser catalanes es nuestra manera de ser en el mundo. Demasiada gente ha sufrido tortura, prisión, exilio o muerte para preservar nuestra identidad. La respuesta que ahora damos, y singularmente la que den los partidos políticos catalanes, es una cuestión de dignidad
Antoni Bassas


Via:http://mdemartona.blogspot.com.es/