Esperando a los bárbaros.

Penso que la Història, de vegades és real i documentada, i segurament imaginada o somiada moltes més vegades, no i entenc molt, crec que és un altre dels temes recurrents en la poesia de Kavafis. Quina  pena que no ens deixés molta obra, només 154 poemes breus, ja que era un home d'una perfecció exquisida que va arribar a corregir un poema durant deu anys abans de posar-hi fi. De fet mai publicar un llibre amb els seus poemes, sinó que ell mateix editava petites seleccions dels poemes que preferia per regalar-los als seus amics. Home de profundes nostàlgies i enyorances dels temps que ja van ser, va saber aprendre a veure sempre la part positiva de les coses. Per a ell no ser un autor d'èxit, un poeta reconegut, i estar sempre sense un duro, li permetia ser lliure, no ser esclau dels seus lectors: "Però al costat de tot el desagradable i hostil de la situació, cada dia pitjor,deixeu-me anotar - com una mostra d'alleujament de les nostres misèries- un avantatge. L'avantatge és la independència intel·lectual que es garanteix. Quan un escriptor sap bé que uns pocs exemplars seran venudes, guanya en independència per al seu treball creador. L'escriptor que té la seguretat, o almenys la possibilitat, de vendre tota la seva edició, i potser futures edicions, no poques vegades és influenciat per les futures vendes. Gairebé sense saber-ho, sense pensar-ho, hi haurà circumstàncies quan, coneixent el que el públic pensa, el que li agrada i compraria, farà alguns petits sacrificis, escriurà aquesta frase una mica diferent, deixarà fora allò. I no hi ha res més destructiu per a l'art, tremolo només de pensar, que una frase ha de ser canviada, que hagi d'ometre alguna cosa ... "
Com deia, la Història és un dels temes que m’agraden. Però tractant-se de Kavafis no podíem esperar que els personatges que triés de la Història fossin els grans, els universalment coneguts, ni els seus moments més gloriosos. Sense poder-lo, o voler evitar, la seva poesia sempre tracta dels petits moments, dels personatges poc documentats que només tenen unes poques línies en els llibres d'Història. Són personatges i situacions amb què Kavafis se sent més identificat, més proper, més comprès. Són personatges que li permeten crear-los a la seva imatge, somiar-los  i imaginar com van ser, o com a ell li hauria agradat que haguessin estat. Un dels seus poemes "històrics" més coneguts és "Esperant els bàrbars", una joia que ens parla de la decadència, de la nostra decadència, d'aquesta decadència que amaguem culpabilitzant als altres de la nostra inacció, del nostre desencís, de la nostra paràlisi , de la nostra mort en vida. He tingut la fortuna de trobar l'àudio de la versió recitada per un dels més grans comptadors d'històries de la humanitat: l'inigualable  Vittorio Gassman:

Esperando a los bárbaros.

“-¿Qué esperamos reunidos en el ágora?
Es que los bárbaros van a llegar hoy.
-¿Por qué en el Senado tal inactividad?
¿Por qué los Senadores están sin legislar?
Porque los bárbaros llegarán hoy.
¿Qué leyes van a hacer ya los Senadores?
Los bárbaros cuando lleguen legislarán.
– ¿Por qué nuestro emperador se levantó tan de mañana, y está
sentado en la puerta mayor de la ciudad sobre el trono, solemne,
portando la corona?
Porque los bárbaros llegarán hoy.
Y el emperador espera recibir
a su jefe. Y más aún ha preparado
un pergamino para dárselo. Allí
le escribió muchos títulos y nombres.
-¿Por qué nuestros dos cónsules y los pretores salieron
hoy con sus togas púrpuras, bordadas;
por qué se pusieron brazaletes con tantas amatistas,
y anillos con magnificas, brillantes esmeraldas;
por qué toman hoy día valiosísimos bastones
en plata y oro espléndidamente labrados?
Porque los bárbaros llegarán hoy
y tales cosas deslumbran a los bárbaros.
-¿Por qué tampoco los valiosos oradores acuden como siempre
a pronunciar sus discursos, a decir sus cosas?
Porque los bárbaros llegarán hoy,
y los aburren las elocuencias y las arengas.
-¿Por qué comenzó de improviso esta inquietud
y confusión? (Los rostros qué serios que se han puesto.)
¿Por qué rápidamente se vacían las calles y las plazas
y todos regresan a sus casas pensativos?
Porque anocheció y los bárbaros no llegaron.
Y unos vinieron desde las fronteras
y dijeron que bárbaros ya no existen.
Y ahora qué será de nosotros sin bárbaros.
Esos hombres eran una cierta solución”

I per acabar no voldria deixar de posar aquest poema molt curt, no per res, només que m'agrada

UNA NOCHE

El cuarto era pobre y vulgar,
oculto en los altos de una taberna equívoca.
Desde la ventana se veía la calleja,
sucia y estrecha. Desde abajo
llegaban las voces de algunos obreros
que jugaban a las cartas y que se divertían.
Y allí en la cama humilde, ordinaria
poseí el cuerpo del amor, poseí los labios
voluptuosos y rojos de la embriaguez -
rojos de tal embriaguez, que también ahora
cuando escribo, ¡después de tantos años!,
en mi casa solitaria, me embriago nuevamente.


A "Paraules i mots", la Teresa ens copia la versió catalana de "Mar matinal" feta per Carles Riba. Aquest poeta va traduir també el "Viatge a Ítaca" (i altres poemes de Kavafis), que molta gent ha conegut gràcies a l'adaptació que en va fer Lluís Llach en una cançó.
Els primers versos diuen:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,