dimecres, 21 de març de 2012

Esperando a los bárbaros.




Penso que la Història, de vegades és real i documentada, i segurament imaginada o somiada moltes més vegades, no i entenc molt, crec que és un altre dels temes recurrents en la poesia de Kavafis. Quina  pena que no ens deixés molta obra, només 154 poemes breus, ja que era un home d'una perfecció exquisida que va arribar a corregir un poema durant deu anys abans de posar-hi fi. De fet mai publicar un llibre amb els seus poemes, sinó que ell mateix editava petites seleccions dels poemes que preferia per regalar-los als seus amics. Home de profundes nostàlgies i enyorances dels temps que ja van ser, va saber aprendre a veure sempre la part positiva de les coses. Per a ell no ser un autor d'èxit, un poeta reconegut, i estar sempre sense un duro, li permetia ser lliure, no ser esclau dels seus lectors: "Però al costat de tot el desagradable i hostil de la situació, cada dia pitjor,deixeu-me anotar - com una mostra d'alleujament de les nostres misèries- un avantatge. L'avantatge és la independència intel·lectual que es garanteix. Quan un escriptor sap bé que uns pocs exemplars seran venudes, guanya en independència per al seu treball creador. L'escriptor que té la seguretat, o almenys la possibilitat, de vendre tota la seva edició, i potser futures edicions, no poques vegades és influenciat per les futures vendes. Gairebé sense saber-ho, sense pensar-ho, hi haurà circumstàncies quan, coneixent el que el públic pensa, el que li agrada i compraria, farà alguns petits sacrificis, escriurà aquesta frase una mica diferent, deixarà fora allò. I no hi ha res més destructiu per a l'art, tremolo només de pensar, que una frase ha de ser canviada, que hagi d'ometre alguna cosa ... "
Com deia, la Història és un dels temes que m’agraden. Però tractant-se de Kavafis no podíem esperar que els personatges que triés de la Història fossin els grans, els universalment coneguts, ni els seus moments més gloriosos. Sense poder-lo, o voler evitar, la seva poesia sempre tracta dels petits moments, dels personatges poc documentats que només tenen unes poques línies en els llibres d'Història. Són personatges i situacions amb què Kavafis se sent més identificat, més proper, més comprès. Són personatges que li permeten crear-los a la seva imatge, somiar-los  i imaginar com van ser, o com a ell li hauria agradat que haguessin estat. Un dels seus poemes "històrics" més coneguts és "Esperant els bàrbars", una joia que ens parla de la decadència, de la nostra decadència, d'aquesta decadència que amaguem culpabilitzant als altres de la nostra inacció, del nostre desencís, de la nostra paràlisi , de la nostra mort en vida. He tingut la fortuna de trobar l'àudio de la versió recitada per un dels més grans comptadors d'històries de la humanitat: l'inigualable
 Vittorio Gassman:



Esperando a los bárbaros.
“-¿Qué esperamos reunidos en el ágora?
Es que los bárbaros van a llegar hoy.
-¿Por qué en el Senado tal inactividad?
¿Por qué los Senadores están sin legislar?
Porque los bárbaros llegarán hoy.
¿Qué leyes van a hacer ya los Senadores?
Los bárbaros cuando lleguen legislarán.
– ¿Por qué nuestro emperador se levantó tan de mañana, y está
sentado en la puerta mayor de la ciudad sobre el trono, solemne,
portando la corona?
Porque los bárbaros llegarán hoy.
Y el emperador espera recibir
a su jefe. Y más aún ha preparado
un pergamino para dárselo. Allí
le escribió muchos títulos y nombres.
-¿Por qué nuestros dos cónsules y los pretores salieron
hoy con sus togas púrpuras, bordadas;
por qué se pusieron brazaletes con tantas amatistas,
y anillos con magnificas, brillantes esmeraldas;
por qué toman hoy día valiosísimos bastones
en plata y oro espléndidamente labrados?
Porque los bárbaros llegarán hoy
y tales cosas deslumbran a los bárbaros.
-¿Por qué tampoco los valiosos oradores acuden como siempre
a pronunciar sus discursos, a decir sus cosas?
Porque los bárbaros llegarán hoy,
y los aburren las elocuencias y las arengas.
-¿Por qué comenzó de improviso esta inquietud
y confusión? (Los rostros qué serios que se han puesto.)
¿Por qué rápidamente se vacían las calles y las plazas
y todos regresan a sus casas pensativos?
Porque anocheció y los bárbaros no llegaron.
Y unos vinieron desde las fronteras
y dijeron que bárbaros ya no existen.
Y ahora qué será de nosotros sin bárbaros.
Esos hombres eran una cierta solución”




I per acabar no voldria deixar de posar aquest poema molt curt, no per res, només que m'agrada

UNA NOCHE
El cuarto era pobre y vulgar,
oculto en los altos de una taberna equívoca.
Desde la ventana se veía la calleja,
sucia y estrecha. Desde abajo
llegaban las voces de algunos obreros
que jugaban a las cartas y que se divertían.
Y allí en la cama humilde, ordinaria
poseí el cuerpo del amor, poseí los labios
voluptuosos y rojos de la embriaguez -
rojos de tal embriaguez, que también ahora
cuando escribo, ¡después de tantos años!,
en mi casa solitaria, me embriago nuevamente.



A "Paraules i mots", la Teresa ens copia la versió catalana de "Mar matinal" feta per Carles Riba. Aquest poeta va traduir també el "Viatge a Ítaca" (i altres poemes de Kavafis), que molta gent ha conegut gràcies a l'adaptació que en va fer Lluís Llach en una cançó.
Els primers versos diuen:


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

13 comentaris:

Miquel ha dit...

Por poco que puedeas, a ver si localizas una película francesa titulada " Las invasiones bárbaras"...No es violenta, no hay sangre, no hay tiros....y habla del tema al que te refieres...Creo es una de las mas interesantes que he visto hace mucho....Yo lo hice por la mula....Te gustará ¡¡ salut

josefina ha dit...

Tus entradas son magnificas y yo te sigo con interes.
Un beso

Josep ha dit...

Hola Miquel. Pues me voy a dedicar a buscarla. Y muchas gracias.
La verdad es que no esperaba que estubiera en versión de cine, más bien creia que algún libro si se habia hecho de este tema.

salut

Josep ha dit...

Josefina, muchas gracias por tu interés. Eres un sol!

Un petó!

genetticca ha dit...

Tienes mucha razón , cuando el arte se comercializa pierde su pureza esencial.
A mi me encanta este poeta, al que conocí a través de Lluis LLach.
También he visitado el blog de Teresa y he sentido empatia con ella, su estilo me ha entrado como algo conocido y la verdad, los buenos no tienen mucho auditorio, porque por desgracia no son comprendidos por escasez de magma.

Un abrazo amigo.

KRT ha dit...

Kavafis és un grandíssim, enorme poeta. Per sort, molt traduït tant en català com en castellà. I cantat: Llach amb el Viatge a Itaca, però també amb A la taverna del mar, per exemple.

Molt exigent amb ell mateix, Kavafis va destruir molts poemes (de joventut, però també de maduresa) que li semblaven poc dignes de passar a la posteritat. per sort, alguns van poder ser recuperats i resulta que també ens semblen excel·lents.

Permeteu-me que n'aporti un que m'agrada, i que sembla que és poc conegut.

K. P. KAVAFIS
Segona Odissea

Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, pero ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.

Era petita la seva casa pairal,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Itaca era petita.

L'amor de Telèmac, la fidelitat
de Penèlope, la vellesa del pare,
els seus antics amics,
l'estimació del poble abnegat,
el feliç repòs a casa,
van entrar com raigs d'alegria
en el cor del navegant.

I com raigs van apagar-se.

La set
de mar es va despertar dins seu.
Odiava l'aire de !a terra.
De nit torbaven el seu somni
els fantasmes d'Espèria.

El dominà la nostàlgia
dels viatges i de les arribades
matinals a ports on,
amb quina joia!, entres per primer cop.

L'amor de Telèmac, la fidelitat
de Penélope, la vellesa del pare,
els seus antics amics,
l'estimació del poble abnegat,
la pau i el repòs a casa
va avorrir.

I va marxar.

Mentre les ribes d'Itaca
s'esvaïen poc a poc davant seu
i navegava a cota vela cap a Occident,
cap als Ibers, cap a les columnes d'Hèracles,
ben lluny de! mar Egeu,
s'adonava que tomava a viure, que
es treia del damunt els pesats lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el cor del navegant
gaudia fredament, buit d'amor.

(1894) (Versió d’Eusebi Ayensa)

FugaZ ha dit...

Qué razón tienes, muchos optan por dejar de luchar antes siquiera de intentarlo, total.. ya lo harán los demás!

Qué decirte del poeta y el poema que nos compartes, genial me ha parecido y bien, no siempre todos deeean darse a conocer más que con quienes quieren y él lo hizo regalando a sus amigos su selección de poesías.

Por cierto que el poema que nos compartes después será breve pero a mí personalmente me ha encantado. De Lluís LLach, no puedo decir más que me gusta muchísimo y a medida que voy escuchándole cada vez más.

Petonets!!

Eastriver ha dit...

Kavafis es una de les meves debilitats. Et diré per què... No, no et diré per què és un gran poeta, perquè això tu ja ho saps. Et diré només perquè m'agrada tant.

Primer, perquè és un poeta moral però mai cau en l'arenga gratuïta. Perquè la seva poesia sempre trascendeix el detall, va més enllà, i ho fa amb grandesa.

Segon, perquè combina, com cap altre, el detall (les pedres, els vestits, els racons de la plaça) amb el missatge d'altura. I uneix, com en la vida, les coses d'altura amb els petits detalls quotidians.

I tercer, perquè els seus poemes amorosos són tristos, esquinçats, mai cauen en cursilades, i són a la fi un mirall d'un home que va viure com va voler i va viure intensament.

Els barbars, aquella il.lusió... quina tristesa els fantasmes que ens donen soport. Què febles som...

Josep ha dit...

Genetticca. Yo también descubrí a Kavafis a traves de Lluis Llach. creo que hemos sido bastantes... En esto del arte quien mejor que tu asegurarlo. El blog de Teresa no es que lo visite seguido, y si, es verdad, no tener audiencia muchas veces es buen síntoma.

Un petó.

Josep ha dit...

KRT
"...Digues adéu a Alexandria que s'allunya, sobretot no t'enganyis,
NO DIGUIS QUE VA SER UN SOMNI ...
¿ el nostre estimat Terenci Moix, és així com arrenca amb aquesta suggerent frase, la seva famosa novel•la. la,on ens narra els seus amors amb aquesta supèrbia Alexandria de la qual Kavafis ens parla?

Josep ha dit...

Fugaz, es una pena que yo sea tan negado para poder hablar de una poesía. Pero estas, será porque cantadas por Llach es otra cosa, o porque lo descubrí a traves de él mismo a mi me llegan mucho más.

Un petó.

Josep ha dit...

Tens mol-te raó Ramon, és molt sencill i a mi em sembla que cal ser una persona magistral per escriure "esperant els bàrbars". Si que som febles Ramon, segur que molt més del que creiem.
A LA TAVERNA DEL MAR, que ens parla KRT, potser sigui per l'edat, però en escoltar-la m'entristeix.

CUANTO PUEDAS
Y si no puedes hacer tu vida como la quieres,
en esto esfuérzate al menos
cuanto puedas: no la envilezcas
en el contacto excesivo con la gente,
en demasiados trajines y conversaciones.
No la envilezcas llevándola,
trayéndola a menudo y exponiéndola
a la torpeza cotidiana
de las compañías y las relaciones,
hasta que llegue a ser pesada como una extraña.

Una abraçada.

Montse ha dit...

Qué poemas más preciosos, Josep.
Un petó.