dimarts, 7 de febrer de 2012

L'art i el país perden Antoni Tàpies


Raimon (1940)
Terra negra, llistons blancs

                                               A Antoni Tàpies

Terra negra, terra negra,
llistons blancs.
Mans obertes, mans obertes
van cercant
cercles màgics
foradats, foradats.

Creus atracen, creus atracen,
cors trencats
—viva vida, viva vida,
morta mort—
claus et claven
l’ull i el plany, l’ull i el plany.

Terra negra, terra negra,
negre sol.
Blanca argila, blanca argila
del teu nom:
aigua encesa,
gel cremat, gel cremat.

I aquest perenne dolor
de sentir-se sempre humà.
Pas del temps,
pas del temps, temps de pas.

(2006)


En la mort d’Antoni Tàpies (13 desembre 1923 – 6 de febrer 2012)


Antoni Tàpies durant la presentació de l'exposició sobre els seus cartells, molts compromesos amb Catalunya, l'any 2006



5 comentaris:

Miquel ha dit...

Perdón por el fallecido...no comulgo con su obra. RIP

Josep ha dit...

Vamos Miquel, que tu dirías que ha salido ganando la pintura, es esto no?.

Salut!.

genetticca ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
genetticca ha dit...

Vaig tenir la gran sort de coneixer-lo personalment. Jo vivia al Carrer Zaragoza,al costat ha on ell tenía el seu estudi. Un dia em vaig topar cara a cara amb ell a un bar del mateix carrer. Mi vaig atrevir i li vaig preguntar coses, em va respondre amablement i em va convidar a pujar al seu estudi quan li vaig fer saber que jo tambe era pintora, a petita escala, es clar.
Em vaig sentir mol gran en poguer veure tant de color i traç, sense cap imatge, segons ell, l'art, com la gent, es pot parlar amb tots els idiomes, no més cal trobar qui entengui el mateix que el teu.

Una gran perdua, sens dubte, per l'art i el mon, cada cop som mes pobres en aquest mon cada cop mes refredat.

Una abraçada

Josep ha dit...

Genetticca.Mor amb ell la visió universal i intimista d'un artista, que ha sigut més valorat fora del seu país que a casa seva. Espero que la seva ànima hagi arribat a la immortalitat. Quina sort tan gran tens de haver pogut conèixer algú com ell. En la meva modesta opinió era un mestre que m'agradaven més els seus principis que les seves últimes obres.
Sap molt greu constar el nivell cultural d'un país, on tothom pot opinar el que vulgui es clar. Jo que no en ser, recomano pels neòfits com jo, de l'Art que consultin la obra d' Umberto Eco, per poder entendre l'Art de les avantguardes. Crec que el seu fort era al moviment que al costat del seu cosí Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i el crític Arnau Puig. s'agruparen amb el nom de Dau al Set, cap a l'any 1948 o ‘50. Crec que Tàpies havia negat en diverses ocasions la consideració de Dau al Set com a grup, però el cert és que aquesta etapa fou important, i em sembla que el fer del col•lectiu el va marcar artísticament.
I tu Genetticca, ja que descobreixo que ets pintora, m'atreveixo a preguntar-te alguna cosa que fa anys vull saber, necessito saber. Quan consideres tu que has de fer l'última pinzellada?, només això, que és molt.

Una abraçada.