he mirat aquesta terra

temple de janus

Janus tenia una característica única entre tots els déus de la mitologia romana, i és que era un déu amb dues cares, gràcies a les quals podia mirar endavant i enrere a la vegada.

 Se'l representa, com es veu en la imatge numismàtica, amb dos rostres, de jove i de vell, un mirant endavant i l'altra enrere. Per extensió , és el déu de tot lo que s'obre i es tanca, del principi i del fi, per tant, del passat i del futur.

Considerada la divinitat més antiga del panteó romà, possiblement d'origen etrusc. Era el primer déu de les cases romanes i el guardià de les entrades a les llars i a la Ciutat ( el seu nom es relaciona amb "Ianua " = Porta ). Els seus símbols són : la clau, el bàcul i els nombres de 365 a les mans, per recordar l'any que ell comença o enceta

Déu Janus, escultura al Vaticà

Les dues cares s'associaven amb el sol i la lluna, una tenia barba i l'altra no. Janus es el déu encarregat cada matí d'obrir les portes al SOL i de tornar-les a tancar a la nit. Diuen que porta la llum al món , com el Mesies nascut al portal de Betlem. Janus simbolitza el trànsit, el canvi. La llegenda explica que les seves cares simbolitzen el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir sàviament sobre el present. Aquest do seria un regal de Saturn ( no obliden de Janus és un satél.lit natural), agraït perquè el va aixoplugar quan fugia del cel.

Tenia un temple en el Fòrum, les portes del qual només s'obrien en temps de guerra, perquè Janus pogués sortir a ajudar, i un turó consagrat a ell a l'altra banda del Tiber, avui encara es coneix amb el nom de " Janicle ". Se li retia culte als moments importants de la vida ( inici de les operacions agrícoles i rituals del matrimoni). També era un déu que feia de pont entre la vida rural i la urbana.

La idea de dedicar el primer mes del calendari romà ( Gener ) a Janus va ser idea de Numa Pompili ( VIII a.C.) que va ajustar l'any al cicle solar afegint-hi el dos primers mesos que tenim ara.

Mirar endavant (present i futur) i mirar enrere (passat) és el que proposo, a manera de reflexió, en aquests primers mesos de l'any 2012 amb  dos poemes de Salvador Espriu pertanyents al Llibre de Sinera: el XXIV i el XVIII. 

XXIV

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp
l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Un bon amic acostuma a dir-me que, a part de l'edat real que una persona pugui tenir,  és que Un home és tan jove com els seus desitjos i tan vell com els seus records.

Però hem de tenir en compte que la paraula record no té perquè ser precisament un sinònim de nostàlgia d'un temps ja passat, i crec que si bé és bo sentir-se jove i parlar d'il·lusions, també és bo recordar, recordar per no oblidar, per exemple, que, tal i com inicia Salvador Espriu el poema que proposo per fer referència al passat, hi hagué un temps, no massa llunyà i que sembla que alguns enyoren, en què “No s’entenia la cançó de la nit, / de tan clares com eren les paraules.”

XVIII No s’entenia la cançó de la nit, de tan clares com eren les paraules. «T’avens a vendre per engrunes d’or l’antic solar on has bastit la casa. Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya. Arran sempre de terra, el teu musell s’afina barrigant entre deixalles. L’amo t’encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d’escopinades. Grunys de plaer i ben humil t’ajups sota el fuet i les burles més grasses.» D’aquella mar venia l’aspre cant d’una veu d’ira que no pot cansar-se. Des de molt lluny volà com un falcó d’esteses ales amples. Entrava llargament en el recer del jardí dels cinc arbres. (*)

(*) El “jardí dels cinc arbres” era com Espriu anomenava el pati que hi havia a la casa on vivia a Arenys de Mar, la Sinera gairebé omnipresent en la seva obra poètica. 

referències i apunts

Factorides.

 Viquipèdia 

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/espriu.htm