dimarts, 24 de gener de 2012

he mirat aquesta terra



temple de janus
Janus tenia una característica única entre tots els déus de la mitologia romana, i és que era un déu amb dues cares, gràcies a les quals podia mirar endavant i enrere a la vegada.
 Se'l representa, com es veu en la imatge numismàtica, amb dos rostres, de jove i de vell, un mirant endavant i l'altra enrere. Per extensió , és el déu de tot lo que s'obre i es tanca, del principi i del fi, per tant, del passat i del futur.
Considerada la divinitat més antiga del panteó romà, possiblement d'origen etrusc. Era el primer déu de les cases romanes i el guardià de les entrades a les llars i a la Ciutat ( el seu nom es relaciona amb "Ianua " = Porta ). Els seus símbols són : la clau, el bàcul i els nombres de 365 a les mans, per recordar l'any que ell comença o enceta

Déu Janus, escultura al Vaticà
Les dues cares s'associaven amb el sol i la lluna, una tenia barba i l'altra no. Janus es el déu encarregat cada matí d'obrir les portes al SOL i de tornar-les a tancar a la nit. Diuen que porta la llum al món , com el Mesies nascut al portal de Betlem. Janus simbolitza el trànsit, el canvi. La llegenda explica que les seves cares simbolitzen el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir sàviament sobre el present. Aquest do seria un regal de Saturn ( no obliden de Janus és un satél.lit natural), agraït perquè el va aixoplugar quan fugia del cel.
Tenia un temple en el Fòrum, les portes del qual només s'obrien en temps de guerra, perquè Janus pogués sortir a ajudar, i un turó consagrat a ell a l'altra banda del Tiber, avui encara es coneix amb el nom de " Janicle ". Se li retia culte als moments importants de la vida ( inici de les operacions agrícoles i rituals del matrimoni). També era un déu que feia de pont entre la vida rural i la urbana.
La idea de dedicar el primer mes del calendari romà Gener ) Janus va ser idea de Numa Pompili ( VIII a.C.) que va ajustar l'any al cicle solar afegint-hi el dos primers mesos que tenim ara.

Mirar endavant (present i futur) i mirar enrere (passat) és el que proposo, a manera de reflexió, en aquests primers mesos de l'any 2012 amb  dos poemes de Salvador Espriu pertanyents al Llibre de Sinera: el XXIV i el XVIII. 

XXIV
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp
l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.



Un bon amic acostuma a dir-me que, a part de l'edat real que una persona pugui tenir,  és que Un home és tan jove com els seus desitjos i tan vell com els seus records.
Però hem de tenir en compte que la paraula record no té perquè ser precisament un sinònim de nostàlgia d'un temps ja passat, i crec que si bé és bo sentir-se jove i parlar d'il·lusions, també és bo recordar, recordar per no oblidar, per exemple, que, tal i com inicia Salvador Espriu el poema que proposo per fer referència al passat, hi hagué un temps, no massa llunyà i que sembla que alguns enyoren, en què “No s’entenia la cançó de la nit, / de tan clares com eren les paraules.

XVIII
No s’entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.

«T’avens a vendre per engrunes d’or
l’antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d’una llengua estranya.
Arran sempre de terra, el teu musell
s’afina barrigant entre deixalles.
L’amo t’encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d’escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t’ajups
sota el fuet i les burles més grasses.»

D’aquella mar venia l’aspre cant
d’una veu d’ira que no pot cansar-se.
Des de molt lluny volà com un falcó
d’esteses ales amples.
Entrava llargament en el recer
del jardí dels cinc arbres. (*)
(*) El “jardí dels cinc arbres” era com Espriu anomenava el pati que hi havia a la casa on vivia a Arenys de Mar, la Sinera gairebé omnipresent en la seva obra poètica. 



referències i apunts
Factorides.

5 comentaris:

Hada Isol ♥ ha dit...

El pasado y el futuro han sido para mi un problema siempre,nunca pude vivir el presente plenamente pensando en lo que viví y en lo que vendrá,en lo que no seré,en lo que no fuí,y así en mi presente no pude sentrime libre de decidir,de volar a mi antojo.
Más hoy que pude reconciliarme con el ayer y que empiezo a entender que el mañana es el fruto maduro del hoy ,atesoro recuerdos de los buenos que la vida me fué otorgando tan solo como una pelicula que me encanta volver a ver en mi mente sin melancolias,a los malos recuerdos los llevo como experiencias, nada más que puro aprendizaje de heridas que sanaron y son simples cicatrices,que están alli porque tienen que estar .
En este momento el futuro no me llama la atención,no me pregunto que hay por delante porque se que eso que viene será consecuencia de lo que hoy vivo( y soy conciente de que al hoy lo estoy ahciendo un poco mal,hay que pulir muchas cosas),y es mejor saber bien esto porque cuando mi vista esta puesta en el futuro olvido que el presente es donde lo voy modelando,nada viene solo todo lo conseguimos.
Aspiro en esta vida tener un equilibrio tal que si esta fuera una calle con el pasado atras y el futuro adelante estaría justito en el medio apreciando de donde vengo y teniendo claro a donde voy.
De mi nación espero lo mismo,veo que siempre miramos hacia atras(está bien hacerlo y resolver lo que vivimos,por simple sentido de justicia) pero si no empezamos en el hoy a dar pasos que mejoren el mañana las cosas irán a peor y eso es algo de lo que nos quejaremos luego pero al fin y al cabo no hicimos nada para mejorar esto.Y comparando esto que dije de mi nación conmigo eso anda fallando en mi no alcanzo el futuro que quiero porque yo misma no hago el presente que necesito ,basicamente en eso no he cambiado tanto,jejejejejeje!aunque sean pequeñas cosas hechas a pór mi,mejorarán mis sentires en el mañana,leerte me ha traido esos pensamientos que son positivos y bienvenidos sean!
Mirandolo con optimismo a lo mio comprendo que resolvi bastante bien todo el pasado solo me falta aprender a vivir bien el presente y ponerme metas aunque sean pequeñas que empiecen a modelar la vida que quiero vivir,no me lo había preguntado antes,que vida quiero vivir? a mis casi 39 años aun sigo pensandola quizas este sea mi año de empezar a modelar lo que quiero para mañana despues de todo tuve bastante valor para enfrentar tantas cosas, que deberia confiar mas en mi! bueno tengo claro que debo seguir aprendiendo cada dia y esa miradita hacia atras y hacia adelante que hice aqui me hizo mas que bien! gracias! tu posti seguro no estaba orientado a eso pero me has hecho muchissimo bien!

Miquel ha dit...

después de lo dicho, poco que decir ...

Eastriver ha dit...

Quina entrada tan discursiva i alhora tan misteriosa. I tan ben il.lustrada amb els poemes d'Espriu. Espriu, un gran poeta molt mal entès i mal acceptat. Bé, ja se li farà justícia perquè la seva sensibilitat adolorida il.lustra molts pensaments, i els seus poemes sembla que ens parlin.

Quan busco una frase per una dedicatòria, Espriu no em falla. Inclús fa anys buscava desesperat un poema sobre unes noces de plata per regalar als pares quan va fer 25 anys del seu casament. Doncs bé, vaig trobar un poema desconegut meravellós: "Se'n va el temps, però deixa, dintre dels ulls, amplíssims camins de llum".

KRT ha dit...

Un dels millors poemes d'Espriu, per al meu gust, tot i que en té molts de bons. I una extraordinària obra de teatre: Primera història d'Esther. La vaig poder veure el 1972 en el mític muntatge de Ricard Salvat (hi sortia un amic meu, Josep Serra, fent d'esquelet); després, l'any 1982 al Romea, per la companyia del Lliure dirigida per Lluís Pasqual amb figurins de Fabià Puigserver; i el 2007 al Nacional, en una nova versió escènica dirigida per Oriol Broggi. Una meravella de text i uns muntatges molt reeixits tots ells. I recomanable per llegir i reflexionar.

Montse ha dit...

Mirar el pasado te hace ver los errores cometidos, por lo menos te sirve para intentar no caer en lo mismo, aunque a veces no lo conseguimos, el hombre es el único animal que tropieza... Y cuando se añoran momentos gratos y entrañables, es como un bálsamo para los momentos difíciles del presente. El futuro, uf!
Qué bonicas imatges de la nostra terra! Un petó.