dimarts, 19 de juliol de 2011

Salvem Peguera /Salvemos Peguera



Peguera havia esdevingut un nucli industrial molt important a tocar de Berga. Avui encara en queden alguns vestigis  i que és mostren imperceptibles amb el pas del anys. Ara solament els animals de pastura i els ocells i tenen vida
Peguera és una pàgina de la nostra història que, vista des de l’òptica actual, pot semblar  llunyana.


És diumenge. Fa aquells dies de copy right berguedà. Sol, núvols, tempesta de migdia i ventet. Un ventet de muntanya carlina i amb aires miners. Arribat a Sant Corneli, l'Ivan, un guia més que afable del Museu de les Mines de Cercs, explica com fer camí fins a Peguera. Li pregunto sobre la possibilitat que el poble abandonat, enmig de tota la gamma de verds, esdevingui un hotel de luxe gràcies a la compra i inversió d'un xeic àrab. Somriu. "Fa anys que escolto aquesta història, però ara sembla que sí, que és seriosa". Professional, marca en un mapa de la Diputació el camí cap el bressol de Caracremada, insigne maquis català.

La curiositat per arribar a   Peguera es desperta gràcies al Facebook. La bústia del perfil s'omple de comentaris i missatges d'un grup anomenat Salvem Peguera. En menys d'una setmana té 1.500 amics. El motiu es troba a quilòmetres de distància. Un xeic àrab, Butti Bin Maktoum Bin Juma al-Maktoum (foto esquerra) és el propietari de Peguera, que pertany a Figols
Va comprar aquest poble abandonat i situat a 1.700 metros d'alçada per 3.6 millions  d'euros ara fa vuit anys 
Abans de fer el camí, en un paisatge incommensurable, dino al Restaurant Santa Bàrbara. Un dels cambrers explica que "això del xeic va per llarg si és que hi va...". El bar té una barra llarga i immensa escortada per unes lleixes de fusta que aguanten un mirall serigrafiat amb un rètol on s'hi llegeix "Anís del Ciervo- Sabadell". "Tiene muchos años", em diu l'home traçut de rere la barra. Els xeics tradicionalment no compren per a res. L'objectiu de Butti Bin és rehabilitar les cases del nucli i construir un hotel amb unes 40 habitacions. A més, el Pla Especial que regularia la urbanització preveu recuperar la cantina de l’antiga colònia minera i la construcció d’un aparcament. El Pla Especial també estableix la cessió a l’Ajuntament de Fígols de l’ermita i el cementiri. La proposta ha posat en peu de guerra la comarca. I els ànims es van escalfar quan dimecres de la setmana passada la Comissió d’Urbanisme de la Catalunya Central va aprovar el Pla Especial Urbanístic de Peguera. Una decisió que permet al xeic fer de les seves en un paratge idíl·lic, emblemàtic i que forma part de la història humana del Berguedà i de Catalunya.


Són les cinc de la tarda a Fumanya.  Deixat enrere el jaciment cretàcic de Fumanya continua la carretera rodejada d'una vegetació generosa, majestuosa i impàvida a la mirada del cotxe que sotragueja per la curiositat del conductor. Un rètol menut indica Peguera. La carretera es transforma en una pista forestal correcta, ben posada però amb forats que xiuxiuen als visitants: "Compte, sou a l'Alt Berguedà!". Fet un quilòmetre i mig de pista és imprescindible aturar-se a la font del Coix. Assalta el camí. Ben conservada, amb aigua a raig. Una aigua fresca, sensual, enigmàtica. Continua la singladura, i el camí queda tallat. La visió és espectacular, imponent. Els núvols es reparteixen a cops d'un vent més brètol que entremaliat.

El Roc de Peguera marca les distàncies. Brutal. Allí on hi havia hagut un castell, oneja una senyera gastada que s'estressa pel fort vent de tarda. Les poc més de mitja dotzena de cases que dormen el son dels justos s'acullen a la falda i protecció del Roc. La mort física del poble esdevingué amb l'abandonament de les mines de Fígols. Però el coratge hi batega. La natura el protegeix i li dóna vida.
El cementiri és ple d'herbes que l'encatifen. Els rocs, les pedres que abans dibuixaven les façanes, han caigut construint petits monuments a la memòria. S'estan quiets, però no volen que ningú les toqui. Volen ser les pedres, les que perllonguin la memòria que a Catalunya hi havia una altra vida. Ningú no oblida que el darrer maquis català, Ramon Vila Capdevila, Caracremada, hi va néixer. La gent de Peguera, els seus descendents, que en són molts, tants com els que estimen aquesta terra, mantenen el seu gen de l'esperit de lluita. "Salvem Peguera!", clama el vent de vespre. La muntanya m'acompanya fins a la sortida. La memòria no és cap cementiri;
totes les fotos i escrits d'aquest post han estat extrets d'un blog sense citar procedència.L'única via principal és: www naciodigital.cat.Preguem disculpes per això.

 castellano



Peguera había sido un núcleo industrial muy importante cerca de Berga (Berguedà). Hoy todavía quedan algunos vestigios  que se muestran imperceptibles con el paso de los años. Ahora sólo los animales de pasto y los pájaros  tienen vida en aquel lugar.
Peguera es una página de nuestra historia que, vista desde la óptica actual, puede parecer lejana.


Es domingo. Hace aquellos días de copy right Berguedà. Sol, nubes, tormenta de mediodía y vientecillo. Un vientecillo de montaña carlista y con aires mineros. Llegando a  Sant Corneli, Iván, un guía más que afable del Museo de las Minas de Cercs, explica cómo hacer camino hasta Peguera. Le pregunto sobre la posibilidad de que el pueblo abandonado  en medio de toda la gama de verdes, se convierta en un hotel de lujo gracias a la compra e inversión de un jeque árabe. Sonríe."Hace años que escucho esta historia, pero ahora parece que sí, que es seria". Profesional, marca en el mapa de la Diputación el camino hacia la cuna de Caracremada, insigne maquis catalán.
La curiosidad por llegar a Peguera se despierta gracias al Facebook. El buzón del perfil se llena de comentarios y mensajes de un grupo llamado “Salvem Peguera”. En menos de una semana tiene 1.500 amigos. El motivo se encuentra a kilómetros de distancia. Un jeque árabe, Butti BinMaktoum Bin Juma al-Maktoum  es el propietario de Peguera, que pertenece a Figols


Compró este pueblo abandonado y situado a 1.700 metros de altura por 3.6 millones de euros hace ocho años
Antes de hacer el camino, en un paisaje inconmensurable, comí  en el Restaurante Santa Bárbara. Uno de los camareros explica que "esto del jeque va para largo si es que va ...". El bar tiene una barra larga e inmensa, escoltada por unas repisas de madera que aguantan un espejo serigrafiado con un letrero donde se lee "Anís del Ciervo-Sabadell". "Tiene muchos años", me dice el hombre habilidoso  desde detrás de la barra. Los jeques tradicionalmente no compran para nada. El objetivo de Butti Bin es rehabilitar las casas del núcleo y construir un hotel con unas 40 habitaciones. Además, el Plan Especial que regularía la urbanización prevé recuperar la cantina de la antigua colonia minera y la construcción de un aparcamiento. El Plan Especial, también establece la cesión al Ayuntamiento de Fígols de la ermita y el cementerio. La propuesta ha puesto en pie de guerra la comarca. Y los ánimos se calentaron cuando el miércoles de la semana pasada la Comisión de Urbanismo de la Cataluña Central aprobó el Plan Especial Urbanístico de Peguera. Una decisión que permite al jeque hacer de las suyas en un paraje idílico, emblemático y que forma parte de la historia humana del Berguedà y de Cataluña.
Son las cinco de la tarde en Fumanya. Dejado atrás el yacimiento cretácico de Fumanya sigue la carretera rodeada de una vegetación generosa, majestuosa e impávida a la mirada del coche que traquetea por la curiosidad del conductor. Un letrero pequeño indica Peguera. La carretera se transforma en una pista forestal correcta, bien puesta  pero con agujeros que sisean los visitantes: "Cuidado, estás en el “Alt Berguedà". Después de haber hecho un kilómetro y medio de pista, es imprescindible detenerse en la  “Font del Coix” (creo que mal traducido podría ser) “fuente del cojo”. Bien conservada, con agua a chorro. Un agua fresca, sensual, enigmática. Continúa la singladura, y el camino queda cortado. La visión es espectacular, imponente. Las nubes se reparten a golpes de un viento más gamberro que travieso.

El Roc de Peguera” marca las distancias. Brutal. Allí donde había habido un castillo, ondea una bandera gastada que se estresa por el fuerte viento de la tarde. Las poco más de media docena de casas que duermen el sueño de los justos se acogen en su regazo y protección del “Roc”. La muerte física del pueblo se convirtió con el abandono de las minas de Fígols. Pero el coraje late. La naturaleza le protege y le da vida.


El cementerio está lleno de hierbas que la alfombran. Las rocas, las piedras que antes dibujaban las fachadas, han caído construyendo pequeños monumentos a la memoria. Se están quietos, pero no quieren que nadie las toque.  Quieren ser las piedras, las que prolonguen la memoria  de que en Cataluña había otra vida. Nadie olvida que el último maquis catalán, Ramon Vila Capdevila, Caracremada, nació aquí. La gente de Peguera, sus descendientes, que son muchos, tantos como los que aman esta tierra, mantienen su gen del espíritu de lucha. "Salvemos Peguera!", clama el viento de la noche. La montaña me acompaña  hasta la salida. La memoria no es ningún  cementerio



todas las fotos y escritos de este post han sido extraidos de un blog sin citar procedencia. La única via principal es :www naciódigital.cat. Rogamos disculpas por ello.

7 comentaris:

Hada Isol ♥ ha dit...

Pues que barbaridad! en todas partes del mundo pasa igual,los ricos con el permiso de aquellos a los que les confiamos todo nos arrebatan la tierra y la historia,no es justo hay lugares que no se deben vender ni por todo el oro del mundo.

Isabel ha dit...

La naturaleza no se puede vender, al Jeque que le den, me meto en la página de "Salvem Peguera" para unirme a la protesta y firmar donde sea necesario. Un beso

Josep ha dit...

No Isol a este señor no se le arrebató nada, Simplemente lo compro. Hay muchos pueblos en España que están vacios porque sus habitantes se fueron en su dia buscando la vida hacia las ciudades. Lo importante es saber que va hacer con un pueblo que ha comprado. Este es el problema.
Un beso.

Josep ha dit...

Muchas gracias Isabel, aunque creo que hemos llegado tarde.El problema no es que ara con este hotel que piensa construir aunque lo destroce. Lo grave es no saber que hara. Si lo hace como lo hacen en El pirineo, el de Huesca o LLeida, no pasa nada, alli son muy respectuosos. Pero como este hombre compro no solo este pueblo sino los que están al lado, vete tu a saber...Y el temor existe, pues aun no ha habido una voz que ponga coto a su plan para edificar. Una pena, porque es como dices. Unos pueblos que han tenido una historia muy importante, no solo en el trabajo, que tambien, sino en otros temas de la historia.
Gracias por todo, Isabel.
un beso.

Anònim ha dit...

Si pasteu una crònica d'un diari, les normes d'internet obliguen a citar. La peça que heu penjat i traduït així com les fotografies són del diari www.naciodigital.cat
Esperem que s'afegeixi la font. Gràcies
www.naciodigital.cat

Josep ha dit...

Hola Anònim. Tens raó en tot, tot i que tant l'escrit com les fotografies estan tretes d'Internet. L'escrit el vaig copiar d'un bloc que defensava Peguera. No de cap diari, de ser així ho cito sense cap problema. Ara mateix ho cito i demano discultas pel fet.
En cas d'alguna incorrecció més ho retiraré tot immediatament. Salutacions.

APU ha dit...

Hola Josep.
Duele ver como se abandonan y desaparecen los pueblos, es una parte de todos que se pierde para siempre.

Me gustaría hacer esa ruta pero mi compañera no puede hacer grandes caminatas, por su enfermedad, ¿es posible llegar con un coche "normalito"? vamos que no sea un todoterreno.
Gracias. Un abrazo.